Recupero aquesta fotografia del 2007 com la meva contribució a l’homenatge blocaire a Montserrat Roig, en el vintè aniversari de la seva mort.

L’acompanya aquest oportú text de Carme Riera, publicat al número 1 (1995) de Lectora: revista de dones i textualitat “Roig va deixar en morir el projecte d’una novel·la en la qual un seguit de dones havien d’observar Barcelona des de l’Edat Mitjana fins avui. I a l’última part de ‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, que es tanca amb el títol de ‘Finestres, balcons i galeries’ repassa les finestres de la ciutat de Barcelona –de la finestra gòtica, la finestra coronella, fins la ‘tribuna’ del segle XX– i en elles observa: un ull que mira a través d’un ull fet per mirar. Retina i infestra tenen el mateix angle de focalització. Des d’aquestes finestres altres dones miren la seva ciutat: “vaig començar a imaginar-me” –escriu Montserrat Roig– “totes aquelles mirades de dones, la percepció visual de les quals a penes si ens ha deixat algun rastre. D’alguna manera, les ciutats prenen part de la seva història, de la seva memòria”.

La dona immòbil de la foto ens interpel·la, tot incomodant-nos una mica; la seva mirada indesxifrable és, potser, la de tants altres presents segrestats. Avui, encara.