A la taula de l’Obama, al despatx oval, no hi ha ni un paper. Es veu clarament a l’imprescindible especial que la cadena NBC ha dedicat aquesta setmana al president dels EUA, “Inside the real West Wing”. Un sol telèfon –de color grisós, però amb un look molt ‘cold war’–, el que sembla un pot per als bolis (¿?) i un got d’aigua. Res més. Em sobta, primer; però després ho entenc. Hom imaginaria un despatx desordenat i ple de dossiers per estudiar, informes per revisar i memoràndums per aprovar. La taula del president Barlett, a The West Wing, és així mateix: desordenada i apassionada com el personatge que representa Michael Sheen. Però això és la vida real, no la ficció (nota al marge: no se m’escapen les fugues evidents d’aquesta distinció absoluta, però aquestes serien motiu d’un altre apunt). La taula d’Obama mostra el poder com no estem acostumats a veure’l. Obama escolta i decideix. No escriu, no llegeix, no remena papers amunt i avall. Ell, de fet, no pot perdre els papers. És l’últim punt en la línia de comandament. Per dir ‘sí’ o ‘no’, no calen gaires pàgines. La taula és el ceptre, la trona, la sala al final del passadís del castell, el polze que diu ‘viuràs’ o ‘moriràs’. La soledat del líder, rei, cèsar o president, és, i sempre ha estat, una taula com aquesta, que no té més sentit que servir al seu amo. L’amo del món.