Veure una mala pel·lícula que, amb tot, compta amb la interpretació d’una bona actriu (o actor) és una mica com assistir a una festa penosa i fallida de la mà d’un bon amic (o amiga). És veritat que la festa milloraria sense aquella música previsible i barata, i si aquells sandvitxos sense ànima haguéssin estats fets amb més carinyo i atenció; a més, ningú sap massa que dir-se, i els que gosen ballar de seguida desisteixen perquè se senten com si el professor els hagués cridat a la pissarra a resoldre una eqüació de segon grau. Tot és un desastre perversament coreografiat, però allà estàs tu, compartint algunes mirades de complicitat amb el teu amic (o amiga), rient dissimuladament del tio aquell del costat de la porta, dormitant agradablement de peu dret. No està tan malament, en el fons. Estàs ben acompanyat. Post dedicat a Reese Witherspoon, protagonista d’Una rubia muy legal. Una mala pel·lícula, una excel·lent actriu.