L’amor i la màquina del temps. Viatgem endavant i enrera en el calendari de la mà de Paul Simon, Manel, Tom Waits, Cher, Bryan Ferry o Billie Holiday.

• Escolta aquí el Cançons per explicar el món a Badalona Matí.
• Gaudeix de les cançons a Spotify i Tidal.
• Recupera la resta de programes.

Si poguéssim tornar enrere en el temps, canviaria alguna cosa? Podríem refer històries d’amor, reviure moments o anticipar records? Aquestes són les preguntes que ens plantegem en aquest viatge musical per la màquina del temps de l’amor.

Comencem amb “If I Could Turn Back Time” de Cher, una cançó icònica dels anys vuitanta escrita per Diane Warren i inclosa a l’àlbum Heart of Stone (1989). Aquest tema parla del penediment i de la il·lusió de canviar el passat. Qui no ha desitjat mai reescriure un capítol de la seva vida amorosa? Existeix una autèntica màquina del temps per refer i revisar l’amor, o és millor acceptar que el temps no torna enrere?

Però la màquina del temps també pot funcionar a la inversa: anticipem el record, viatgem al futur per capturar un moment i reviure’l després. Això ho trobem en The Way You Look Tonight, un clàssic de Jerome Kern i Dorothy Fields que ens arriba en la versió elegant de Bryan Ferry, inclosa al seu àlbum As Time Goes By (1999). Aquesta és, sens dubte, una de les cançons d’amor més boniques. En el cinema, la Julia Roberts la ‘regala’ a Dermot Mulroney en una de les escenes més inoblidables de My Best Friend’s Wedding (1997).

Quan el present no és el que voldríem i el futur no ofereix garanties, sovint ens refugiem en l’ahir. Això és el que proposa Tom Waits en Yesterday Is Here, de l’àlbum Franks Wild Years (1987). Una cançó que ens transporta enrere, a un passat que pot semblar més segur que un futur incert.

També en aquesta línia, Train in the Distance de Paul Simon, de l’àlbum Hearts and Bones (1983), ens parla del poder i la fragilitat dels records. “A tothom li agrada el so d’un tren en la distància, tothom pensa que és cert…”. Potser tot plegat és un miratge, una il·lusió d’una màquina del temps que, en realitat, no existeix.

Però hi ha qui s’atreveix a anar encara més lluny. Els Manel, en Roma (2009), ens proposen un viatge de 2.000 anys en poc menys de tres minuts. Aquí, un submarinista del futur troba els nostres plats i gots, transformant-los en relíquies arqueològiques. És una metàfora perfecta de l’efímer de l’amor o, potser, de la seva eternitat en les petites coses.

Amb Flipside d’Everything But The Girl, ens preguntem si realment val la pena tornar enrere. Aquesta cançó, inclosa a Walking Wounded (1996), ens parla de la transformació personal i de la possibilitat de reescriure el passat. Però potser, al final, el més important no és reescriure sinó entendre com el temps ens canvia.

En aquest viatge pel temps no podia faltar Back in Time de Huey Lewis & The News, la banda sonora de Back to the Future (1985). “Porta’m allà on vulguis, siguin els 50’s o d’aquí a 10 anys, però promet-me que tornaré a temps”. Una declaració perfecta per tancar aquesta travessia musical.I finalment, acabem amb Billie Holiday i I Didn’t Know What Time It Was. Una cançó que ens recorda la importància de viure el present, sense preocupar-nos per les màquines del temps, sense mirar enrere ni endavant, simplement gaudint d’aquell moment irrepetible.