Badalona encarava el final de la dècada dels 70 com una ciutat industrial que ja estava tocada letalment pel canvi sistèmic que uns anys abans havia anticipat la crisi del petroli. Aviat començarien a reblar el clau les receptes desregularitzadores de l’ultraliberalisme emergent, pensades globalment, patides localment. Badalona és, aquell 1979, una ciutat contaminada, precària i, literalment, a mig construir (en especial quant a serveis bàsics i equipaments)… També és, malgrat tot, una ciutat il·lusionada.

Compartíem aleshores l’alegria i esperança amb el conjunt del país, que anava despertant del llarg hivern de la dictadura, però en clau local la cosa s’explica també per algunes raons -diguem-ne- més nostres.

Per exemple, a) una transició fluïda entre el règim sortint i entrant (i que revela un pragmatisme que poques vegades ha tornat a lluir a la ciutat), b) un moviment veïnal ben tensionat que havia reeixit en la lluita per millors equipaments i contra l’especulació (impensable sense aquest context, la decisió del primer regidor d’urbanisme d’enrunar tota una cèntrica ‘piseria‘ que no complia la normativa), c) una trama madura i forta al voltant de les parròquies (a la ciutat veïna, un capellà comunista assolia la vara de batlle)… i d) un alcalde amb un somriure i amb un peu a cada una de les dues Badalones.

35 anys enrera, la ciutat, a més, continuava mantenint un poder d’atracció important: Badalona era un referent quant a oci, consum i treball, que projectava la seva ombra a una àrea que avui ens sembla impossible i que anava de Sant Martí i Poblenou a Mataró. Badalona exercia de facto com a capital de comarca en el que aviat ja es coneixeria com a Barcelonès Nord, però també allargava l’ombra més enllà.

Progressivament, però, i ja ben entrats els vuitanta, el pes econòmic de la ciutat s’anirà debilitant. Passarem de les fresadores als magatzems (dits centres de logística); del potent comerç local als centres comercials que afebleixen la competitivitat dels nuclis urbans (ja que els dessingularitza fent-los fàcilment substituïbles). Va guanyant pes l’eix Besòs, on es va articulant una forta oferta comercial i lúdica (recuperació del riu, cobriment pota nord: Santa Coloma es reivindica!); mentre Badalona cada vegada esdevé més allò que en realitat no havia estat mai, una ciutat principalment residencial.

A aquestes altures ja s’evidencia una debilitat estructural. Del 79 ençà, cap gran projecte de transformació ha aconseguit un suport entusiasta a la ciutat, ni tan sols dels partits polítics amb representació. Ni el port, ni el camp de golf, ni la urbanització de les Guixeres amb el BCIN, ni la urbanització ‘a la yankee’ de Montigalà…

S’evidencien errors de fons en l’elecció dels objectius de ciutat; i alguna cosa més, crua i desagradable. La lluita entre les dues principals forces (PSC i PSUC, a qui havia costat molt acceptar la derrota després del primer mandat) és devastadora, mentre es va produint un allunyament creixent de la Badalona de Tota la Vida, un Districte 1 abstret en les fotos en blanc i negre de la ciutat d’abans (que poblen en aquells anys establiments i cases particulars) i amb els localismes del català a la ciutat. Aquest orgull (tan particular) de ser de Badalona és una defensa; també, potser, una fugida.

La ciutat es va engrunant (i en part ho continuarà fent clarament també durant els noranta, malgrat l’aquí dèbil miratge dels Jocs Olímpics).

Els enfrontaments contaminen ara també el moviment veïnal, que lentament ha anat entrant en decadència (malgrat el revulsiu que suposa l’anomenada ‘guerra de l’aigua) i a mesura que es van ‘fitxant’ futurs regidors per a engruixir llistes electorals. Les lluites fraticides afecten en diferents cicles bona part dels partits implicats, en especial el PSC, que perd nervi i capacitat de ‘connexió’ (amb el breu, massa breu parèntesi de Maite Arqué). El que en un moment va ser partit hegemònic a la ciutat arribarà dessagnat al canvi de segle, amb els resultats que tots coneixem.

El paisatge canviant d’una ciutat que a finals dels noranta rep una important allau immigratòria. En pocs anys, a la suma de milers de nous badalonins caldrà afegir-hi les primeres senyals d’un cicle econòmic que s’esgotava…

En realitat, al PP li vam deixar fàcil.

En va tenir prou a aprofitar el cicle global que va afectar arreu la credibilitat i l’arrelament de les socialdemocràcies a les grans ciutats; i en clau local, només va haver d’ocupar les estances que tots plegats havíem deixat desateses. Tot això ho feia mentre aconseguia sonar creïble donant veu a una ciutadania esgotada, decepcionada i encara molt vulnerable, quadrant el cercle perquè això ho feia amb alguns dels arguments dels indignats…

El cas és que Badalona, al llarg d’aquests 35 anys, no ha estat capaç de sobreposar-se al fantasma de les dues Badalones. La necessària visió global ha estat segrestada per una mirada excessivament petita: la unitat d’acció política ha estat quasi sempre el barri, poques vegades el districte, en comptades ocasions la ciutat vista en el seu conjunt.

Una ciutat incrustada en un continu urbà cada vegada més potent, que la supera (i també li dóna sentit). Simptomàtic que a Badalona encara siguin molts els que lamenten que el ‘problema’ de Badalona és que està al costat de Barcelona! Com si això no fos la seva principal carta de futur!

Sense especialització, ni imatge de marca clara; sense complicitats potents amb els centres de poder; amb partits molt debilitats i una societat civil desigual i poc permeable als canvis… aquella Badalona entusiasta que vota aquell 3 d’abril de 1979 acaba donant l’alcaldia a Xavier Garcia Albiol del PP el maig de 2011, 34 anys després.

Allà on fa 35 anys teníem un alcalde que feia política per superar prejudicis, en tenim (patim) un que s’ha especialitzat a treure’n rèdit polític.

I ara, què?

A Badalona, en realitat, se sumen dos processos constituents, el del #noupaís i el de la #novaciutat. Per abordar-los caldrà generositat i paciència, esforç i il·lusió, mirada llarga i orella fina, somriure i mà ferma… I no ho farà ERC, això; ni ICV, ni CiU, ni la CUP… ho haurem de fer tots junts, la gent, la ciutadania, o no ens en sortirem.

• En primer lloc, perquè la ciutat pateix com poques els efectes d’una crisi que ha castigat per damunt les altres els que menys tenien, els joves i la gent gran; i que s’ha acarnissat en els municipis amb desvertebrats i debilitats industrialment com el nostre. Hi ha propostes de millora en clau de ciutat que s’han d’escoltar, debatre, rebatre i finalment acordar. Hi ha altres maneres de fer les coses. No ens podem permetre que no estiguin al debat.
• En segon lloc, perquè en el procés cap a la nova República és clau que s’escolti la veu de Badalona. Ciutats com la nostra han de reivindicar com una riquesa la seva diversitat social, cultural i lingüística. Badalona és i ha estat, malgrat tot, l’exemple de moltes coses, de la lluita veïnal per a barris millors o per l’extensió de la immersió lingüística entesa com a eina de cohesió social. I avui també en tantes altres lluites.
• I en tercer lloc, perquè a la ciutat (des)governa el PP des del 2011 amb una agenda política mediocre i superficial, que guanya profunditat per la incompareixença de projectes alternatius creïbles i transversals. Caldrà que les forces del municipi sàpiguen estar a l’altura amb generositat i visió a llarg termini. Badalona també ha de viure el seu propi procés constituent, que no pot oblidar la societat civil constituïda i reforçada darrerament en diverses plataformes i nous nodes.

• La independència és, en aquest sentit, el mitjà per a assolir ciutats amb més justícia social, amb més oportunitats, amb major qualitat de vida, en definitiva. 
• La nostra feina, junt amb altres (torno a remarcar) haurà de ser la de dotar de contingut els eslògans, anar més enllà del #SíSí fins al #SíCom i el #Síperquè. 
• Això caldrà fer-ho trepitjant carrer i parlant amb molta gent. Ja ho hem començat a fer però ho farem més encara. I això ens haurà d’implicar a tots, o no ens en sortirem.

• El treball transversal per bastir un projecte de ciutat ha d’implicar la resta de forces polítiques i la societat civil. 
• ERC a Badalona pot i ha de jugar un paper com un partit que pot articular aquest treball en comú, avui tocat per excessives desconfiances i personalismes. 
• És urgent que a Badalona fem aquesta feina per garantir un gran acord de ciutat, no a la contra de res, sinó a favor de. Altres municipis van fer fa temps aquesta feina i que nosaltres mantenim com a assignatura pendent, i d’aquí venen part dels nostres mals, per cert. Aquest ‘retard’ ens ha de convidar a posar-nos-hi amb urgència, no pas a donar-ho per perdut adduint que ‘Badalona és així’. 
• Es parlarà de ‘candidatures unitàries’… aquests dies; bé, parlem-ne. Però en tot cas, com a mínim caldrà arribar al maig de 2015 amb un acord públic i solemne entre forces i entitats; i un compromís a dur-lo a terme, a sumar per un canvi en el govern de la ciutat, un govern que representi de veritat Badalona, una sensibilitat compartida que, cal recordar-ho més, va rebre 43.484 vots el 2011 contra els 26.890 de PP.
• Per a mi aquests acords de mínims podrien anar per aquí: accent social, centralitat comarcal, participació i cogestió d’equipaments, nova governança i nou urbanisme (smart, inclusiu i correctament dimensionat). 

• A l’Agnès, a la gent d’Accent, per haver-me acompanyat en el procés, alguns dels quals, per cert, continuen ara des d’ERC; a l’Enric, per insistir amb habilitat, al Raül, a l’Eduard, a l’Anna, a en Marc… 
• També a en Quico, l’Alsina, l’Esther… per fer-ho fàcil. I a en Miquel Estruch especialment, que no ha parat fins a veure aquest moment i que ha demostrat que les seves paraules d’obertura van acompanyades amb fets. El nostre president local mereix un reconeixement.

Comencem per la bona notícia: tenim pressupost d’inversions! És de prop de 18 milions d’euros per a aquest 2014; als quals cal afegir una quantitat similar a repartir entre els anys 2015, 2016 i 2017. Són dades oficials de l’Ajuntament i sí, són molts diners. A ningú se li escapa que en un context com l’actual això és una molt bona nova, i més amb un pressupost ordinari que ha consignat retallades del 40% en àmbits tan sensibles com els de l’educació, la joventut i la cultura. Amb 18 milions, es poden fer un munt de coses en un municipi com Badalona, castigat per la crisi com pocs i on no ha deixat de ploure sobre mullat… per exemple impulsant polítiques ambicioses de formació professional, millorant l’atenció social als barris més desfavorits, potenciant els nodes cívics i culturals per a una ciutat més vertebrada i equilibrada, fent una aposta més eficient per la mobilitat sostenible…

La mala notícia és que el pressupost ja ha estat ‘pactat’ entre PP i CiU i inclou si us plau per força un projecte flamantment desproporcionat, la construcció a Bufalà d’un macrocomplex esportiu (amb piscina olímpica!). Del projecte en qüestió, apartada la cel·lofana, en sabem poques coses (en quin règim?, amb quins usos?, destinat a quins usuaris?, per a sevir a quines necessitats?, amb quin pla de viabilitat?) però sí que sabem, no fos cas, que durà el nom de Mireia Belmonte, la nostra estimable (no és irònic) estrella mediàtico-esportiva. La quantia de la dotació econòmica (certament escandalitzadora, de 2,5 milions el 2014, però amb un pressupost global de 12 milions) convida a un debat apassionat, a la qual s’afegeix la llaminera discussió sobre l’oportunitat (o l’oportunisme) del bateig de l’equipament.

El pressupost d’inversions és habitualment un instrument al servei del model de ciutat, que trascendeix (o hauria de trascendir) cicles electorals i sigles polítiques. ¿És un macrocomplex esportiu, que al final molt probablement serà concessionat a una empresa privada, el principal projecte de la ciutat per als pròxims 4 anys? No ho sé. Em temo que no. Però no n’hem tingut l’oportunitat de parlar ni hem disposat ni del temps per fer-ho ni de la informació pertinent. L’aprovació del pressupost es farà divendres, amb l’acord (via abstenció) de CiU, que ha aconseguit un seguit de millores certes i segurament necessàries, però també puntuals i epidèrmiques (asfaltat de carrers, zones infantils…). Alea jacta est?

Els tres partits a l’oposició tenien l’oportunitat, diria que també l’obligació, de posar-se d’acord, i en això, diria, haguéssin tingut moltes complicitats en les altres forces sense representació, i també en els nodes de participació més actius en la societat civil. Això no es fa de la nit al dia, està clar, perquè la definició d’un model de ciutat compartit és un procés, un procés llarg. Potser de moment haguéssim pogut incidir en un pressupost d’inversions realista, ambiciós i compromès socialment, transparent, exigent i… participat. No em sembla poca cosa. Malaguanyada oportunitat.

Però la cosa, en realitat, és molt més que això.

La qüestió del macroequipament i del pressupost d’inversions evidencia de nou una de les nostres principals debilitats com a ciutat avui. Per una banda, mostra la falta de consens sobre les línies bàsiques que ha de desenvolupar Badalona en els pròxims anys (som una ciutat sense model); per l’altra desvela la precària confiança que es tenen entre ells els partits polítics dits progressistes (el nostre ple és el campi qui pugui). El que ha passat amb el pressupost d’inversions i·lumina, un cop més, les nostres vergonyes. La coalició liderada per Ferran Falcó s’ha equivocat quan ha tirat pel dret i quan ha pactat un pressupost que allarga l’aplicació al 2017 (!), potser assumint que és una fatalitat el govern del PP un altre mandat.

El que ha passat no és culpa només de CiU. Seria massa fàcil. Cal que tots fem autocrítica (subratllo la primera persona del plural), però sobretot cal que tots ens posem a la feina, però no a qualsevol feina. Crec que és prioritari definir allò en què estem d’acord (i no és pas poc, n’estic convençut, malgrat tot). I que posem fil a l’agulla per dotar-nos d’un model de ciutat amb els mínims comuns denominadors per a poder treballar de forma coordinada i més eficient. Hem començat a fer-ho amb el Pacte Local pel Dret a Decidir. Potser és un bon referent des d’on començar a avançar.

Cal que reaccionem, o el PP tornarà a guanyar per incompareixença… nostra.

És veritat que cada vegada ens queda menys temps… també que no tenim cap altre opció que intentar-ho… i fer-ho millor.