10 coses a fer pel nou govern a Badalona (una proposta)

A continuació comparteixo un seguit de reflexions sobre allò que, crec, hauria d’inspirar els primers mesos del complicat procés polític que aborda Badalona davant la probable moció de censura a l’actual equip de govern; una possibilitat, que no es pot donar per segura (atenció!), però que genera il·lusió i esperança a la major part de la ciutat (16 regidors sobre 11) i que, en tot cas, ens requerirà tenacitat, paciència i responsabilitat. 

Fa dies que em volten pel cap, aquestes idees; crec que avui és un bon dia per compartir-les, acabi com acabi el tema. És important no oblidar que no es tracta d’un canvi de cadires, sinó d’un canvi per fer coses, per transformar la ciutat. No només no és precipitat parlar de polítiques concretes, en aquesta fase. Ben al contrari, em sembla molt oportú.

El primer punt és el més important; ens hi juguem l’èxit del procés.

  • 1. Cal sumar a l’acord de govern un procés ciutadà i polític més ampli i ambiciós per definir un gran acord de ciutat, plasmat en un document curt, clar i públic que assenyali les línies polítiques bàsiques que han d’orientar l’acció del govern a sis anys vista. El document ha de definir el mínim comú denominador entre PSC, CiU i ICV-EUiA, però hauria de saber incloure, amb vista a garantir-ne la màxima representativitat, l’aportació de les altres forces polítiques actives a la ciutat (en especial d’ERC i la CUP) i també el punt de vista de la societat civil, que ha de tenir un paper coprotagonista. Aquest gran acord de ciutat hauria d’estar en línia amb les creixents (i justificades) demandes de transparència, participació, exigència i justícia social. Crec que és convenient que el futur equip de govern prevegui òrgans i protocols que garanteixin la fluïdesa entre allò que passa dins i fora del saló de plens.  

Pel que fa a aspectes més concrets i/o urgents, m’agradaria que entre les primeres accions el mateix hi haguéssin plantejaments que anéssin en les següents línies: 

  • 2. Garantir una major coordinació i complicitat amb les plataformes existents que treballen en l’àmbit de la nova pobresa, la cohesió social i els desnonaments. Això pasaria per suport jurídic i tècnic, i reforç de la feina de mediació, que ha de ser més eficient i transparent i també per l’impuls d’un pla de lloguer social rigurós i factible i d’una oficina o d’un secretariat per centralitzar les accions.
  • 3. Recuperació del projecte del triangle del coneixement que enllaça el Campus de la UPC del Besòs, el recinte de l’UB a Santa Coloma i la zona científicomèdica al voltant de Can Ruti. Badalona s’ha de reivindicar més i millor i ha d’apostar en la mesura del possible per afavorir experiències d’empreniduria, innovació i nova economia social, cridades a tenir un paper central en l’economia del futur estat català.
  • 4. Aposta decidida per la formació i reciclatge professional dels col·lectius de joves i de majors de 50 anys, coordinada amb els municipis veïns de Santa Coloma i Sant Adrià, amb vista a evitar duplicitats i amb l’ànim de buscar sinèrgies d’acord amb les necessitats de la zona. 
  • 5. Impuls d’una oficina de mecenatge i de captació de fons amb l’objectiu d’assegurar d’ajudar els àmbits del turisme i la cultura (amb un potencial de creixement interessant). Fer una finestreta única per a la nova activitat econòmica (permisos, llicències, inspecció, urbanisme). 
  • 6. Convocatòria dels òrgans de participació ciutadana (Consell Escolar, de Medi Ambient i de districtes), hivernats aquests primers mesos, i posada en marxa d’organs similars, com el de Cultura i Cohesió, de forma convinguda amb la societat civil. 
  • 7. Pla de cogestió en equipaments en cerca de reconeixement de la feina de les entitats i a la busca de major eficiència i estalvi. Revisió a fons de l’ordenança de participació ciutadana. Millora de la informació pública.
  • 8. Impuls d’un projecte ajustat i possible, i radicalment professional, als mitjans de comunicació municipals. 
  • 9. Revisió de projectes a Sant Jeroni, Port, i Mercat Maignon a la cerca d’un major consens.
  • 10. Redefinir l’estructura i els processos a la institució per assegurar la màxima eficàcia i transparència. Posar al dia el catàleg de llocs de treball per definir la retribució i les habilitats requerides per a cada lloc de treball. Replantejar a fons la tasca de la Guàrdia Urbana amb l’objectiu d’acabar amb les males pràctiques d’abús.  

Dos articles meus anteriors sobre el #canvibdn:

Trobareu tota la informació sobre el #canvibdn en aquest #storify de Marc Ustrell.
 

Foto: O.L. Original, aquí.
 

Un mandat dins el mandat

Article publicat a El Periódico de Catalunya el 31 de gener de 2013:

El Govern del PP a Badalona, paralitzat i paralitzant, discutit i discutible, arriba al 2013 amb l’ombra de la sospita projectada per diferents denúncies i acusacions de corrupció, mentre la possibilitat d’una moció de censura guanya pes. ?Certament, la situació és insostenible en una ciutat com Badalona, on plou sobre mullat i on la crisi s’acarnissa amb especial virulència. La ciutat, que compta amb tanta gent compromesa i amb tantes iniciatives en positiu, no ha aconseguit trencar la seva ‘mala imatge’, metàfora d’una ciutat que, passats més de 30 anys de la recuperació de la democràcia, segueix sense acabar de trobar el seu lloc. 

Des del maig del 2011, quan el PP va rebre 26.890 vots, i la resta de forces que ara podrien articular l’alternativa, 43.484, la ciutadania ha viscut almenys 5 fases: tristesa, perplexitat, indignació, compromís i ara una precària esperança. Esperança, sí, malgrat tot. Els tres partits de l’oposició PSC (9), CiU (4) i ICV-EUiA (3) s’han posat mans a l’obra, encara que sense abordar de moment, l’autèntic ‘quid’ del procés de canvi. Qui ha d’ostentar l’alcaldia?
En tot cas, i previ a aquesta decisió (que malgrat tot, caldrà prendre), ara és el moment de començar a construir una proposta que necessàriament haurà de ser de reinvenció. Elrepte plantejat per la moció és enorme, però ens equivocarem si ho plantegem com un simple canvi de cadires. Mentre aquí discutim sobre les obres irregulars a la cuina d’un càrrec de confiança, a l’Hospitalet es postulen com el Brooklyn de Catalunya.
Per un altre costat, passen inexplicablement desapercebudes les notícies de nous descobriments al nostre particular Sylicon Valley de la salut, els centres de recerca vinculats amb l’Hospital Germans Trias i Pujol, Can Ruti. Ja és hora que la ciutat deixi de mirar-se el melic.
En l’actual context de crisi, Badalona s’ha de reivindicar com el que és. Ha d’exercir (perquè pot, no ho oblidem) com una de les (principals) capitalitats de l’àrea metropolitana, peça clau en el que esperem aviat que sigui un nou estat a Europa. Per fer-ho disposa d’excel·lents serveis, d’una bona oferta cultural i científica, té centralitat, diversitat i un, no obstant, envejat activisme ciutadà i una tossuda voluntat de ser. Elements positius, malgrat el duríssim context.
¿Ens en sortirem, d’aquesta? Crec que sí. Em sembla imprescindible, de totes maneres, tenir en compte les consideracions següents:?

1. El pacte ha de desbordar el mateix pacte. Als tres partits de l’oposició correspon el seu impuls, però això només sortirà bé si aconsegueixen crear un marc de treball i participació més ampli que almenys ha d’incloure ERC i la CUP (que comparteixen la idea d’una ciutat inclusiva i respectuosa amb la diversitat), així com les entitats i les (per sort) emergents xarxes ciutadanes.?

2. El pacte ha d’anar més enllà del mateix mandat i traçar les línies bàsiques de la ciutat almenys a 6 anys vista, recuperant l’esperit d’aquelles taules de partit i sectorials habituals durant la Transició. El projecte posat en marxa ha de tenir continuïtat el pròxim mandat i cal assegurar que hi haurà una alternativa factible l’endemà de les pròximes eleccions (2015).

?3. El pacte ha de ser més que un front comú contra el PP. El nou projecte de ciutat no és una ‘resposta a’, és una ‘proposta per a’. Només la suma de projecte + novetat + futur podrà vèncer la previsible pulsió victimista del PP després de la moció de censura.?

4. El pacte ha de saber anar més enllà de la ‘vella política’. Malament anem si el nou govern pretén respondre al repte amb tres quarts del mateix, bé sigui amb una lleu pàtina de pintura. Hi ha més imaginació, més cogestió, més transparència, més ambició, més capacitat, més reconeixement, més valentia … i finalment, més compromís amb un nou país … un nou país que Badalona ha d’ajudar a garantir que serà per a tots.

El bon moment dels blogs col·lectius

Hi ha un debat recurrent sobre els tertulians als nostres mitjans de comunicació. Recurrent, dic, i ho faig amb prudent distància, perquè la cosa mereixeria, segurament, adjectius més rotunds com ara esgotador, frustrant… El cas és que els experts ‘todo en uno’ continuen regnant, a ple pulmó (malgrat algunes noves i refrescants incorporacions), a les franges matinals i vespertines a les ràdios i televisions del país (i en bona part dels mitjans escrits, aquí com a articulistes). A Mèdia.cat s’han fet bones repassades al fenomen, denunciant l’ancorament generacional i ideològic de la majoria d’aquests opinadors professionals, per no parlar de les llacunes d’alguns respecte determinats temes tractats.

Jo mateix m’hi referia en el darrer article meu publicat a la casa, el passat 30 de novembre. Avui reprenc el fil de la qüestió. (continuar llegint). 

Penso que hem tendit a enfocar el tema amb un fatalisme comprensible, però que, tanmateix, ens ha fet passar per alt algunes senyals positives. De fet, hem parlat menys de la reacció, la manera com diferents sectors professionals – el nostre inclòs – han començat a respondre a la invisibilitat a que el sistema captiu els ha condemnat. Politòlegs, economistes, gestors culturals i periodistes ‘off’, que haurien de ser en moltes d’aquestes taules han sabut evitar la temptació de l’apatia i la resignació i, ben al contrari, han decidit amb èxit qualitatiu compartir reflexions i idees en desenes de bitàcores personals i especialment en un dels fenòmens emergents de més interès: el dels blogs col·lectius, que en els darrers mesos han guanyat complexitat, rigor… i impacte!

Mèdia.cat, que ara ha reforçat l’aposta d’opinió i informació de context, és un bon exemple de la consolidació d’aquest corrent alternatiu en l’anàlisi de l’actualitat.

Alguns casos més: el cercle Gerrymandering s’ha renovat amb l’any (tot incorporant noves signatures de La Concòrdia), mentre El Pati Descobert ha aconseguit entrar amb regularitat dins l’ecosistema del paper de l’ARA. El Diario.es ha pogut articular un estol de blogs molt robust, amb un peu posat al país. Nativa aposta de fa temps per una reflexió exigent al voltant del món cultural i el Núvol.com, més recent, ha convertit en imprescindible el seu torrent d’informació i reflexió diari. Són alguns casos, però n’hi ha d’altres: aquí, per cert, podeu accedir a un llistat personal, programat com a fil d’RSS.

L’eclosió d’aquests espais (blogs professionals, webs de continguts, bitàcores) representa un fenomen emergent que implica: a) que el sector acadèmic i professional cada vegada surt dels despatxos amb més frescor i vigor, i amb més ganes d’explicar coses i d’implicar-se; i b) que hi ha altres veus per comentar amb rigor i amb bones dots de comunicació l’actualitat.

El bon moment dels blogs de comentari especialitzat, junt amb d’altres fenòmens, com el vigor delcrowdsourcing vinculat al periodisme, deixa en evidència alguns dels mitjans –diguem-ne- convencionals.

Les grans capçaleres (les de premsa, però no només) es defensaven en el nou ecosistema informatiu tot assegurant que, en tot cas, ells garantien la informació de llarg recorregut, el context, la reflexió pausada. Un valor afegit que els havia d’ajudar a preservar el propi model de negoci en un context de transició accelerada. Però aquest monopoli està discutit, avui. Molt ben discutit, afegiria.

Publicat a Media.cat l’1.2.2013 

Els apunts més vistos del gener

  1. En defensa de l’àrea metropolitana.
  2. Apunt d’urgència sobre el canvi polític a Badalona.
  3. Miralles carter, més que una foto.
  4. Retalls sobre la independència.
  5. Consulta 2014, quatre notes ràpides.
  6. Diari de campanya, recursos per a continuar.
  7. 12 apunts crítics amb la gestió cultural de Badalona.
  8. Superar la catalanofòbia.
  9. 5 preguntes sobre els pròxims 4 anys a Badalona.
  10. 10 dies de setembre, apunts d’urgència.

Miralles carter, més que una foto

Jordi Miralles, exlíder d’EUiA i diputat al Parlament (2003-2012) ha tornat a la seva feina, la de carter. Ho ha fet ell, com tants altres polítics ho havien fet abans, i també ara. Amics, coneguts, veïns, conciudadans que quan acaben el seu servei públic al govern, al saló de plens o al Parlament tornen a la feina: a l’institut, a l’hospital, al despatx d’advocats, a la universitat, a la fàbrica.

Que els vergonyosos casos de corrupció d’avui (i l’encara més vergonyosa inacció o complicitat institucional) no ens facin passar per alt que si bé és cert que hauríen de ser més, són els que són i precisament són molts, la gran majoria, de fet. I malgrat tot, que té prou mèrit.

La fotografia del Miralles és una alenada d’aire fresc, sí; i l’oportú recordatori que ‘no tots són iguals’ i que hi ha altres maneres de fer i defensar el país que per sort es conjuguen en present en el seu partit i en el d’altres.

La poderosa imatge que acompanya aquestes lletres, obra de David Airob i publicada avui a La Vanguardia, és una arma contra el cinisme, el pitjor company de viatge per canviar les coses. Ens calia. És més que una foto.

Apunt d'urgència sobre #canvibdn

Es mouen les coses a Badalona, tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants i vila excomunista i exsocialista, governada pel Partit Popular des de l’estiu de 2011.

Avui, a dos anys i poc de la propera cita electoral es va articulant, per fi, un treball coordinat i serè per part de l’oposició, que d’altra banda comparteix tantes coses! La idea d’una moció de censura a l’actual equip de govern, la gestió del qual ha estat esquitxada per continuats i greus escàndols i acusacions, es comença a conjugar en un futur ben probable, i no pas en el voluntariós condicional habitual fins ara. Com hauria de ser aquest nou pacte? Quatre conceptes, a mode d’apunt d’urgència:

Caldrà que sigui instrumental. És a dir: no es tracta de pactar per pactar a qualsevol preu ni perquè sí, sinó de pactar per garantir una ciutat diferent i millor. Pactar per fer què. Pactar per fer-ho com. Pactar per fer-ho quan i on. Això no és un canvi de cadires. En la part positiva, PSC, CiU i ICV-EUiA, les tres forces que podríen impulsar el nou govern, comparteixen la idea bàsica d’un model de ciutat: només cal fer una lectura atenta als diferents programes o tenir en compte que en els últims vuit anys les tres formacions que el promourien han governat plegades almenys una vegada. En la part negativa, la pressa i la duresa de la crisi actual (ofec pressupostari i context de creixent contestació social) dificulten el programa que ha de ser necessàriament alguna cosa més que un programa de mínims, alguna cosa més que ‘el que ja coneixem’. El pacte per governar la ciutat ha de permetre desplegar un projecte ambiciós, transparent, inclusiu, compromès nacionalment i atractiu per a la Badalona del futur.

És per això que ha d’estar ben articulat i ha de ser transversal. En primer lloc, de cara endins (ha de partir d’un sistema de treball entre els seus socis basat en l’equilibri, l’eficiència i la confiança; un aspecte difícil de garantir atès l’històric de desencontres entre els protagonistes aquests darrers mesos). Més important, però, és que estigui ben articulat de cara a la ciutat. Això vol dir que s’han d’establir sistemes de participació i compromís amb les altres forces amb representació al Parlament (però no a la ciutat), com ERC i la (…)

(…) CUP; i també amb la societat civil organitzada en xarxa i que està fent emergir noves maneres d’entendre la participació política i l’activisme. El pacte, doncs, ha de poder presentar-se també com una resposta de la ciutat a un ajuntament que malauradament no ha estat a l’alçada i que està a punt de quedar-se en KO tècnic (sol, enfrontat amb mitja ciutat, assatjat per denúncies i sospites i captiu de promeses irrealitzables).

En tercer lloc, cal garantir que el pacte serà fort, i que podrà resistir les pressions propiciades per la complicadíssima praxi política en l’actual context i també que sabrà respondre a la renovada energia d’un PP que es presentarà com a víctima i màrtir i que molt probablement pitjarà l’accelerador en un tema que fins avui, a Badalona, ha mantingut en hivernació: la qüestió nacional. Qui el liderarà el nou govern municipal? Serà la primera força més votada de l’oposició, o la formació que pugui defensar un model més engrescador i fresc? Serà algun dels tres caps de llista o s’optarà per regidors situats en el segon, tercer o quart lloc? El que queda de mandat, si fructifica el pacte, es compartirà a dos o a tres el lloc d’alcalde? De quina manera jugaran -ja estan jugant, de fet- els pactes a nivell supramunicipal (a la Diputació, per exemple)?

Per últim, el pacte ha d’afavorir un altre pacte més estable i que allargui l’ombra almenys sis anys més. Ha de garantir una continuïtat. I aquest em sembla el factor clau. El pacte no ha de ser instrumental, deia, i tampoc ha de ser una resposta puntual pensant en el curt termini (això és les properes eleccions). Cal que el pacte traci un full de ruta que porti més que a la presentació d’una improbable candidatura única, almenys d’un programa coordinat, que inclogui el compromís d’articular govern en el següent mandat. És important per garantir que de les pròximes eleccions en surt un triomf incontestable a favor d’una nova Badalona i d’un govern regenerat, amb cares noves i amb capacitat i il·lusió per afrontar els reptes de la tercera ciutat del país.

És urgent que els passos que han iniciat ICV-EUiA, CiU i el PSC saltin dels titulars dels diaris al saló de plens. Però l’èxit de l’operació depèn també dels que estem fora del plenari, en associacions o partits polítics.

Sabrem estar a l’alçada? No en tinc cap dubte.


A continuació, alguns apunts del blog ampliant alguns dels conceptes:
 

En 'defensa' de l'àrea metropolitana

En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. Des d’aquest punt de vista, cal trobar el desllorigador per minimitzar recels i aconseguir simpaties: una frase, un vídeo, una campanya ben dissenyada… ens pot permetre fer el toc de bareta per neutralitzar els símptomes que ens sembla observar entre la gent que hi viu (la por, la desconfiança, la indiferència). Millor a casa que a l’urna.

Però resulta que els barris que la conformen, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. Es va veure en l’augment de la participació del passat 25n. Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents). 

Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys (jo mateix escrivia això fa 4 anys a la Revista d’Òmnium), que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem.

I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l’àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d’Urgell. No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (…)

(…) eloqüència; saber escoltar, no només recitar el corol·lari de raons; somriure més, insultar menys; explicar on volem anar, no només d’on volem sortir… 

L’endemà del ‘sí’, el nostre projecte de país haurà de ser alguna cosa més que una reeixida estratègia de màrqueting polític… o el dia després arribarà sota l’ombra d’un rotund No. 

No hi ha gaire temps i anem tard, cert. Però com a país, podem subratllar alguns aspectes que ja tenim i que, crec, no sempre valorem prou.

Són històries d’èxit que no cal inventar, sinó ‘tan sols’ reconèixer. Formen part d’un relat de país amb el qual jo em sento més a prop i crec poden ser eines útils per a un procés constituent més profund i enriquidor… i amb més opcions d’èxit. El vídeo de la campanya d’Esquerra amb els veïns de Junqueras és un reeixit exemple, per cert, d’aquest relat a anar construïnt. 

Vegem algunes d’aquestes realitats que o bé oblidem o bé donem alegrement per descomptades:

> Els pares i mares de Santa Coloma de Gramenet que a principis dels vuitanta van garantir l’èxit del model d’escola catalana amb una sola línia (la immersió) i que malgrat les grans quantitats de diners i recursos abocats a fer néixer un conflicte on no existeix ni existia, continuen mantenint com a absolutament residuals les demandes de doble escolarització. M’hi referia a Els patriotes invisibles, un apunt d’aquest mateix blog de setembre de 2008.

> Les famílies castellanoparlants (tants amics meus) que han decidit fer del català la llengua de relació amb els fills… Famílies que han vibrat, vibren (i vibraran) amb la ‘roja’ i que en canvi s’han compromès amb allò més íntim i valuós, la llengua. Són també els avis i les àvies que, ara que per fi tenen una mica de temps, participen en experiències com en Català Llegim i Parlem i que volen aprendre el català per ajudar a fer els deures als seus néts. 

> Els activistes que van manifestar-se a les acaballes de la dictadura, aquells ‘altres catalans’ de Candel que tot desafiant la legalitat del moment van lluitar per a uns barris més dignes o, més recentment, per a un rebut de l’aigua més clar. Una part d’aquells ‘veïns’ els trobem avui en moviments socials que treballen incansablement per ciutats més justes, reactivats amb la PAH o els tancaments dels CAP. Segur que hi ha moltes coses a agrair, i a aprendre, d’aquelles lluites passades, i presents.  

> Els artistes que amb un esprai, amb unes palmes o amb una càmera de vídeo han fet de la ‘barrecha’ cultural la carta de presentació i ens han regalat grans obres en català, castellà, àrab o urdú… i que tan bé expliquen el lloc d’on són, que tan bé expliquen el seu (i el nostre) país. En parlava a Això del flamenc… i també aquest agost, amb la polèmica dels Premis Nacionals de Cultura.

> Els casos de tants i tants joves que en aquests barris tan castigats per la crisi han acabat la carrera amb nota gràcies a l’esforç d’ells i les seves famílies quan tenien tan poc a favor. Joves que han desafiat la inèrcia d’abandonar els estudis, malauradament encara ben present en el seu entorn. 

És aquest un recull interessadament en positiu, però no per això menys real. Convé fer, no se m’escapa, una lectura més àcida que contempli la creixent desvertebració col·lectiva, la manera com la crisi afecta aquests barris ja precaris, que assenyali el cuc de la intolerància i l’amenaça del populisme racista o lerrouxista. Aquest seria -serà- l’objecte d’un altre post. 

De moment, que aquestes línies almenys serveixin, per a qui les vulgui llegir, com a recordatori que la condescendència i el paternalisme són pèssims companys de viatge. 

Els catalans que viuen a l’àrea metropolitana o en algunes zones del camp de Tarragona, no són un problema, sinó part de la solució, i en tot cas, i sobretot, són País, en majúscules. No pas el país que volem deixar enrera, sinó el país que tenim i tindrem davant

En els pròxims dies en seguirem parlant, aquí mateix.


Algunes lectures complementàries:

 

> Alguns articles d’altres autors, seleccionats al meu delicious.
+ informació de la foto, aquí.

Els més llegits de l'any

#consulta2014, quatre notes ràpides

Primer ‘ells’. Què intentarà l’statu quo?

De cara a fora, incidir en el potencial de caos infecciós del procés:

El govern espanyol intentarà vincular procés amb a) inseguretat jurídicoeconòmica (repel·lent d’inversions, desestabilitzadora en clau europea), b) mal govern (percepció corrupció interna i externa) i c) vulneració (indefensió ‘no-catalans’). Els dos darrers punts, destinats a erosionar el potencial d’empatia internacional detectat des de la Diada. Una part important de la partida es jugarà en el taulell europeu, i més amb la coincidència del referèndum a Escòcia.

Per aconseguir-ho, veurem el reforç de línies de present: judicialització de l’acció legislativa i en part executiva; enfilall de denúncies de ‘corrupció’ als mitjans i aposta per la línia #wert (la doble línia/ les dues comunitats) en els espais de trobada cívics, culturals, comunicatius i, en especial, del món de l’escola.

De cara a dins (Catalunya), l’aposta serà per (1) la por (el poli dolent):

‘Tancarem l’aixeta’, principalment, però també la invocació del fantasma de la guerra civil, acabarem a bofetades. Objectiu desactivació, fins i tot de part dels partidaris de la independència.

I (2) el poli bo; el compromís a canviar coses. En un moment determinat, no pas immediat, que primer toca desgastar, ‘Espanya’ s’asseurà amb una proposta (pacte fiscal?). 

I nosaltres?

Escrivia ahir al meu Twitter: 

  • “#aixòsortiràbé si entenem q no es tracta només d convèncer, sinó de reconèixer i incloure. El país és complex i saludablement contradictori.
  • #aixòsortiràbé si fem valer que el #25n la ciutadania va apostar per lideratge compartit i per una resposta a la crisi amb +accent social.
  • #aixòsortiràbé si excel·lim en temes organitzatius i logístics. I si recuperem i adaptem l’esperit dels voluntaris olímpics.
  • Al meu TL, força crítiques i recels, tb alguns dubtes. Caldrà trobar el temps per cosir i acordar. Només ens en sortirem així. 
  • Les 3 paraules +difícils les apunta @soler_toni: Ara (urgència, càlcul) toca (deure, capacitat) sumar (inclusió, generositat). #aratocasumar”

#aratocasumar, sí. I ser molt astuts.

Haurem d’excel·lir en logística i capacitat d’anàlisi (aspecte clau, aquest) i en força qualitativa i numèrica per reconduir calumnies i desinformacions. Caldrà que siguem impecables i implacables, al carrer, a la xarxa, a les embaixades, a les empreses i als casals. La nostra lluita no és una ‘resposta’ sinó una proposta. I això vol dir que enmig del soroll i la confusió, caldrà trobar un espai per escoltar, que ningú pugui dubtar ni per un moment que el país que estem construint és un país per a tothom. 


* Més informació en aquest storify. I també en aquests altres dos, sobre l’inici de negociacions ERC+CiU i sobre el resultat de les eleccions

* No era l’objectiu de l’apunt, però deixeu-me dir que estic content, que això va en serio (vegeu aquesta notícia a l’Ara i aquesta sintètica il·lustració distribuïda per la gent d’ERC). Que avui ha estat un dia important… per bé que el dia històric encara ha d’arribar. En tot cas, quan arribi serà gràcies a la feina de molts, més encara. Caldrà que hi posem coll, mans, ulls, cap i que tinguem l’orella ben parada; energia, coneixement, imaginació i tenacitat en generoses dosis diàries d’ara fins el 2014. Mentrestant, un agraïment a l’equip d’ERC (molt especialment) i al de CiU per fer-ho possible. 


Il·lustració: la Punxa d’en Jap, a El Punt Avui.

Diari de Campanya, recursos per continuar

Epíleg al meu Diari de Campanya per a Media.cat.

… I al costat de les grans plomes i la seva sintaxi grandiloqüent, hem vist l’emergència i consolidació d’un ecosistema per sort més ric, sovint també més interessant, articulat al voltant de les xarxes socials, -Twitter genera ordre i aventura, soroll i reflexió-, i en especial al voltant del món dels blocs… que no només no van morir (com van cantar molts dels gurús del 2.0 fa uns anys) sinó que avui tornen amb més força que mai.

Aquest Diari de Campanya ha mirat de reivindicar això, precisament. És per això que cadascun dels articles que n’han format part ha anat acompanyat d’un #storify, que endreçava piulades de periodistes, experts no habituals, articles destacats a premsa i apunts a blocs alguns d’ells, m’agradaria pensar que han estat tota una descoberta per als que heu donat un cop d’ull al recurs.

I com que més important que l’article en sí són els enllaços que conté, acompanya aquesta última peça del Diari de Campanya un link que us permetrà sindicar-vos mitjançant RSS als blocs mencionats en l’article (i encara alguns més).

Aquí podeu llegir l’article complet.