Coses a celebrar, avui: … que en un institut de Badalona un grup nombrós d’estudiants diu ‘no’ dient ‘sí’, sí a saber més, sí a organitzar-se, sí a participar; que al carrer la gent parla de política com mai, la política entesa no com la punyent fatalitat orquestrada pels mercats, sinó com el que sempre ha estat, oportunitat, repte, progrés, el fang al qual cal donar forma entre tots.
 

Coses que celebrem avui. Que els diaris bullen amb opinions, dades i arguments; que arreu la gent es pregunta … i si? i ho fa amb més il·lusió que por (d’altra banda, sentiment comprensible).

Coses que celebrem avui, que Esquerra, el principal partit de l’independentisme, ha tornat a recordar que fer un país és sempre un procés de canvi i reconeixement i ha parlat de donar al castellà estatus d’oficialitat; que Convergència ha posat a disposició del procés el seu aplom i expertesa; que ICV ha dit que sí, que és clar, però que compte amb el que tapen les banderes; que a la CUP s’ho estan pensant i que els socialistes de casa, bé que navegant una mica, ja els està bé que es voti. 

Celebrem també que avui que tanta gent ho passa malament, són molts els que treballen per models alternatius de construir una societat, i que molts d’aquests models ja són propostes concretes… que funcionen!

Celebrem que hi ha els del sí i els del no, i que en tot cas una majoria, malgrat el paper galdós d’alguns mitjans i d’alguns polítics, està tranquil·la i prudentment orgullosa per què això, al final, es votarà, i perquè sap que aquest país és molt més que una ‘guerra de banderes’.

Hi ha tanta gent que fa coses, hi ha tanta gent organitzada, hi ha tanta gent que no es conforma, tantes coses a defensar, tanta gent a escoltar… hi ha tanta feina a fer, i tanta pressa per fer-la… això també ho celebrem, avui, perquè hi ha coses que s’han de celebrar qualsevol dia, també un dia qualsevol, com avui.

“Hem respost massa vegades a la pregunta de si una Catalunya lliure és viable econòmicament; ara toca preguntar-nos si també és viable emocionalment”, es qüestionava Toni Soler a ‘Parlar del tema’, el seu article de diumenge al diari ARA.

Sí, és viable! –li responia jo al FB– Però implica posar al dia el nostre projecte col·lectiu: cal incorporar accents i manifestacions culturals que inexplicablement encara considerem alienes; cal afinar l’orella, deixar de tenir por a les identitats canviants; hem de reconèixer i valorar la nostra diversitat, que aquesta és la nostra força no el nostre punt dèbil. Hem de deixar d’insultar els espanyols (el nostre conflicte és amb l’estat) i de competir a veure qui és més ‘independentista’ (estèril competició, només per a consum intern); hem de superar el llenguatge bèlic que espatlla encara moltes de les nostres justes reivindiccions i deixar treure carnets de bon català (perquè hi ha tantes maneres de ser català com catalans)… ¿Com superar l’essencialisme, que ens explica tan malament?

“Si creiem en la nostra raó,” –continuava el Toni Soler– “hem de defensar-la amb generositat i altura de mires. Ara bé, la nostra flexibilitat ha de ser tan certa com la nostra convicció, i això vol dir que no podem acceptar amenaces ni xantatges.”

Sigui com sigui, aprofito aquest apunt per repescar alguns textos meus al blog sobre la temàtica (el corrent de la informació és tan accelerat darrerament, que aquest exercici em sembla imperatiu). Lliga amb algunes de les coses que deia el Toni en el seu article.

• Històries d’històries, recull de piulades sobre construcció nacional en un agost intens i interessantíssim.
• Superar la catalanofòbia: De trobar els interlocutors. 
• I tanmateix, sota la rojigualda a Badalona: d’entendre la mena de país que som.
• No és només aconseguir un sí: de les conquestes compartides i de les preguntes importants.
• Resum d’altres apunts meus al blog, del 2008 al 2011. 
• Recull d’articles d’altres persones que em semblen interessants en clau de construcció nacional. Actualitzat regularment. 

—- EPÍLEG (si és que un apunt en un blog pot tenir epíleg):

Que si “traïdors”, que si “Duran fot el camp”, que si “passarem llista”, que si “nosaltres sols”…

Canvia d’emissora: un altre independentisme (ja) és possible. Ho veurem avui, espero, a la manifestació del #11set2012. Catalunya, pròxim estat d’Europa. Sí.

Foto: Jaume Lladó.

L’altre dia pensava: mira, n’has de fer un #storify, d’això. 

La pressa i l’ingovernable allau d’informació (i d’opinions) han convertit aquesta eina 2.0 en imprescindible en el meu dia a dia de blogger. I el blog? És que li he fet el salt? És que estem davant l’enèssim cant d’absoltes a les bitàcores? No. En realitat, Storify és una eina perfecta per al blocaire –wordpress ja n’ofereix una integració, a veure si a Vilaweb també permeten aviat treballar-hi amb facilitat– i ho és perquè permet enriquir les reflexions pròpies amb les d’altres persones organitzant amb més ordre i concert converses i debats d’idees. Ordre i aventura, que canten els Mishima. Però en aquests temps confusos i accelerats, també és convenient una mica de ‘concertació’. Ordre i concert, ni que sigui per variar.

Cadascun d’aquests #storify, ‘històries d’històries’, podrien ser un apunt al blog, fins i tot quan en algun cas contenen més veus que no pas la meva. 

Han nascut a “fora” d’aquest espai personal i gràcies a aportacions de molts, però també pertanyen aquí.  Espero que us donin elements nous per a pensar. Continuem xerrant, on i com sigui.

Aquí teniu els sis #storify del mes d’agost.

• El rescat vist amb més fredor. 
• Banderes europees a la manifestació de la Diada.
• Llista de CiU+ERC+ICV per la independència?
• Anàlisi La lucha final de la burguesía catalana.
• Premis nacionals per a un país divers.
• Sánchez Gordillo, una acció exemplar?

* Nota al marge: Storify? L’aplicació que et permet capturar piulades, articles, vídeos i fotos de la xarxa social tot ordenant les diferents peces en una narració pròpia, a la qual es pot afegir text. 

… Com serà el setembre? En Sergi Picazo apuntava algunes pistes en el Punt Avui de diumenge. Amb aquest apunt al blog, però, em proposo una cosa una mica més modesta i clarament més informal. Agafar al vol (fins allà on es deixen) dos debats que he mantingut aquests darrers dies a la xarxa sobre el procés de construcció nacional.

El primer és al voltant de la polèmica sobre la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. Diumenge escrivia això a Twitter i FB:

“Dedicada als que hem de convèncer; en positiu; radical i inclusiva; generosa i digna; amb un somriure i tota la tenacitat: la Diada 2012.

“Em sembla una bona notícia si el President del meu país es manifesta a la Diada 2012. Pel pacte fiscal (ell), per la independència (jo). És un problema? No. Hem de ser molts. Més.

“El problema no és si la Diada 2012 té més d’un lema (signe de normalitat), sinó si convertim això en ‘el tema’, oblidant el més important: hem de ser molts. Més. I que ara ha d’anar de veres.”

Aquí i aquí podreu accedir a dues converses sobre el tema amb algunes amistats de FB.

El segon és una anàlisi crítica de l’article “La lucha final de la burguesía catalana”, publicat a El País i revelador de la forma i el fons d’un nou/vell jacobinisme. La peça, parcial i tramposa, va encendre un viu debat a la xarxa, una part del qual vaig capturar en aquest Storify.

(c) Fragment de la il·lustració d’Eulogía Merle que acompanyava l’article a El País. 

Tornem-hi, amb el paper del castellà en la futura (of course) Catalunya independent. Bona notícia, en tot cas: aflora de nou als diaris i a les xarxes socials el debat sobre el nostre model futur de país, debat necessari i urgent (ja fem tard) que intenta fer camí allunyat de victimismes i essencialismes. Saludablement distanciat dels ‘ismes’ i cada vegada més transversal i divers, aquesta ‘nova’ conversa posada al dia es revela engrescadora, tota una invitació.

Ara ha estat Carles Duarte, director del CONCA, el que ha animat l’intercanvi amb la seva proposta de reinventar el Premi Nacional de Cultura, tot reconeixent alguns dels representants més sòlids de la nostre cultura però que, ai, escriuen en castellà. Per cert, cal llegir l’article que el poeta i avui també gestor cultural feia ahir al diari ARA, i més quan tants l’han comentat i discutit sense ni tan sols haver-lo llegit. 

Sigui com sigui, i com que el debat (“un debat polític, més que no pas cultural”) va més enllà de la serp d’estiu, he decidit de nou a aplegar en un #storify alguns dels arguments que ahir van bullir a la xarxa. Hi he afegit també alguns apunts meus, que crec que casen bé amb el tema.

És una selecció tan personal com incompleta. Espero, tanmateix, que sigui interessant i que en tot cas serveixi (almenys) per descobrir a gent amb coses tan assenyades a dir com les que diu en Martí Adroher.

Hi podeu accedir en aquest enllaç.