El recull: Diari de campanya per a Mèdia.cat

Diari de Campanya ha estat la proposta de Mèdia.cat per seguir les eleccions del proper 25 de novembre, de la redacció del qual m’he encarregat personalment. Durant quinze dies, he anit desgranant amb comentaris diaris les principals claus de la comunicació política, tant des dels mitjans com les xarxes socials i els gabinets de premsa. 
He acompanyat els articles amb diversos #storify que recollien les piulades i comentaris més interessants a la xarxa. D’altra banda, també he publicat una llista amb perfils de Twitter vinculats a la comunicació i anàlisi política, un instrument també per a seguir la intensa campanya d’aquest novembre. 

Coses a celebrar, avui

Coses a celebrar, avui: … que en un institut de Badalona un grup nombrós d’estudiants diu ‘no’ dient ‘sí’, sí a saber més, sí a organitzar-se, sí a participar; que al carrer la gent parla de política com mai, la política entesa no com la punyent fatalitat orquestrada pels mercats, sinó com el que sempre ha estat, oportunitat, repte, progrés, el fang al qual cal donar forma entre tots.
 
Coses que celebrem avui. Que els diaris bullen amb opinions, dades i arguments; que arreu la gent es pregunta … i si? i ho fa amb més il·lusió que por (d’altra banda, sentiment comprensible).

Coses que celebrem avui, que Esquerra, el principal partit de l’independentisme, ha tornat a recordar que fer un país és sempre un procés de canvi i reconeixement i ha parlat de donar al castellà estatus d’oficialitat; que Convergència ha posat a disposició del procés el seu aplom i expertesa; que ICV ha dit que sí, que és clar, però que compte amb el que tapen les banderes; que a la CUP s’ho estan pensant i que els socialistes de casa, bé que navegant una mica, ja els està bé que es voti. 

Celebrem també que avui que tanta gent ho passa malament, són molts els que treballen per models alternatius de construir una societat, i que molts d’aquests models ja són propostes concretes… que funcionen!

Celebrem que hi ha els del sí i els del no, i que en tot cas una majoria, malgrat el paper galdós d’alguns mitjans i d’alguns polítics, està tranquil·la i prudentment orgullosa per què això, al final, es votarà, i perquè sap que aquest país és molt més que una ‘guerra de banderes’.

Hi ha tanta gent que fa coses, hi ha tanta gent organitzada, hi ha tanta gent que no es conforma, tantes coses a defensar, tanta gent a escoltar… hi ha tanta feina a fer, i tanta pressa per fer-la… això també ho celebrem, avui, perquè hi ha coses que s’han de celebrar qualsevol dia, també un dia qualsevol, com avui.

L'últim dia de la IX legislatura

Prova de l’acceleració d’aquests dies és que el darrer apunt d’aquest blog va ser una recopil·lació de piulades i que el text que llegiu és una versió endreçadeta (i clarament ampliada) de diversos ‘WhatsApp’ enviats al llarg de la tarda d’ahir, el dia que que acabava la IX legislatura. 27 de setembre de 2012: el Parlament de Catalunya feia, amb només  21 vots en contra, un gest històric de sobirania tot aprovant la celebració d’un referèndum sobre la independència dins la legislatura que ve.

Parcials, incompletes i (naturalment) una mica apressades… aquestes són les meves reflexions:

CiU va fent, conjurant tots els vents al seu favor, mentre combina la murrieria habitual (retallades, diu?) amb unes sorprenents dots per al vers i la èpica, i una magistral planificació del discurs i el tempo. Però Convergència haurà d’enfrontar-se aviat al que em sembla que és la seva (la nostra, en el fons) gran debilitat: pensar que amb ells basten. Ser generosos, reconèixer, donar joc (sobretot això darrer) forma part del lideratge que els vots del 28N de 2010 els permeten exercir. Ho sabran fer? Tan de bo, seriosament ho penso; perquè en depèn l’èxit de tot plegat. Ras i curt.

I ERC? Entre satisfeta i discretament ofesa. Amb el seu somriure glaçat, veu com CiU segresta bona part de la seva agenda ‘nacional’ i es fa seu gairebé amb totes les comes el propi guió, escrit durant 80 anys a còpia de tantes audàcies i incomprensions. De moment, ERC ha excel.lit amb la interpretació d’un paper elegant i discret: calia assegurant l’èxit polític d’aquests dies de setembre, amb un fi i generós treball rera la galeria (no pas al davant). El partit exhibeix avui una prometedora maduresa. Un actiu, aquest, de gran valor en termes de país… o serà també en clau electoral? I tanmateix, avui Esquerra es desdibuixa massa perceptiblement en la definició d’un model polític alternatiu (res que no es pugi reconduir, però caldrà posar-s’hi ràpid). No és fàcil, el repte d’ERC: mantenir-se com el gran ‘facilitador’ mentre no renuncia al primer objectiu de tot partit amb ganes d’incidir de veritat en la política: el de ser, a més, el ‘catalitzador’ d’un projecte nou i il·lusionant.

Per la seva banda, els quadres actuals d’ICV han fet justícia als seus ‘pares’, aquesta setmana. Aquells psucaires dels setanta que, quan convenia, saltaven amb un gest felí els -ismes que calgués, sense despentinar-se gaire, sabedors que la política no pot ensimismar-se en les pròpies paraules. Han fet arribar el seu missatge doble, de gran valor: sabem com ser darrera i davant del president. Conjugat en futur encara fa més patxoca: Sabrem ser lleials i crítics. Iniciativa acaba la legislatura amb un excel·lent resultat, però a la cuina li bull una olla plena de calculades ambigüetats. Veurem com acaben les coses amb EUiA, amb qui els uneix allò que en diuen una mala relació de ferro; i veurem com afecta l’entrada necessària de la CUP en l’oferta electoral de l’àmbit de la dita esquerra.

I el PSC, finalment. Dijous a molts els (ens) hagués agradat més valentia democràtica, amb una aposta més decidida pel dret a decidir. Sí, és clar. I tanmateix, la seva abstenció va ser la millor notícia de la tarda. Només el PSC pot fer de PSC, avui. La seva veu assegura (encara!) a l’àrea metropolitana que el frontisme etnicista del PP i Ciutadans no guanya la centralitat que avui no té. Aquesta ‘tercera via’ és clau, amics… per què el PP juga amb foc i el procés d’autodeterminació (en el qual és imprescindible que es mantingui el PSC) encara necessita sumar molta gent… i no tenim molt de temps.

[Nota al marge: un projecte inclusiu, obert, amb empatia… és la nostra millor resposta i argument. Serà objecte d’un altre apunt. Mentrestant, no em puc deixar de recomenar aquest article d’Eduard Vallory, Visca Espanya!, i aquest altre de Joan Carreras, Fermesa serena].

Foto: Raka18/Flickr, presa el juliol de l’any 2010.

10 dies de setembre: apunts d'urgència

  • L’#11s2012 significa també la reconversió forçada de l’actual sistema de partits català. Els interpel·la a tots, també a CDC. 1/10
  • Catalunya comença coixa el procés independència sense una esquerra nacional forta. Per bastir-la caldrà sumar parts. Orfebreria. 2/10
  • Un repte col·lectiu… saber passar del #tenimpressa a la discreció i la fredor que requereix constuir estat. #donotdisturb 3/10
  • Fer això sense perdre empatia, tremp o ambició, i assegurant totes les veus (les còmodes i les incòmodes). #difícildifícil 4/10
  • Anar junts sense silenciar els desacords de present sobre models, prioritats i polítiques de present.  #másdifíciltodavía
  • CDC capitalitzarà la primera part del procés (Mas té crèdit). Caldrà fer-li confiança, però ella a canvi haurà de donar joc, ser generosa 5/10 
  • ERC, paper difícil: ha de mantenir vigilant lleialtat al govern, tot visualitzant proposta fresca i moderna per estat propi lluny dels -ismes. 6/10
  • PSC ha començat a reinventar-se, ni que sigui per trencar-se. Les eleccions l’enganxaran a mitja feina. Els seus quadres seran cobejadíssims. 7/10
  • Quin serà l’espai d’ICV en el nou estat propi? Com gestionarà les seves fronteres amb l’esquerra que es diu rupturista? 8/10
  • Junqueras i Mas tenen fusta per liderar el procés. Poden (han de ser) ser complementaris. Almenys en un primer moment. 9/10
  • Recordarem sempre aquest setembre 10/10
D’aquests intensos deu dies n’he fet un #storify (encara per acabar de polir, tot i que amablement ha estat ‘descobert’ per @ampique). Els deus punts anteriors han estat recopil·lats també molt amablement en un altre #storify per @eladi.

Lectures per a la Diada

“Hem respost massa vegades a la pregunta de si una Catalunya lliure és viable econòmicament; ara toca preguntar-nos si també és viable emocionalment”, es qüestionava Toni Soler a ‘Parlar del tema’, el seu article de diumenge al diari ARA.

Sí, és viable! –li responia jo al FB– Però implica posar al dia el nostre projecte col·lectiu: cal incorporar accents i manifestacions culturals que inexplicablement encara considerem alienes; cal afinar l’orella, deixar de tenir por a les identitats canviants; hem de reconèixer i valorar la nostra diversitat, que aquesta és la nostra força no el nostre punt dèbil. Hem de deixar d’insultar els espanyols (el nostre conflicte és amb l’estat) i de competir a veure qui és més ‘independentista’ (estèril competició, només per a consum intern); hem de superar el llenguatge bèlic que espatlla encara moltes de les nostres justes reivindiccions i deixar treure carnets de bon català (perquè hi ha tantes maneres de ser català com catalans)… ¿Com superar l’essencialisme, que ens explica tan malament?

“Si creiem en la nostra raó,” –continuava el Toni Soler– “hem de defensar-la amb generositat i altura de mires. Ara bé, la nostra flexibilitat ha de ser tan certa com la nostra convicció, i això vol dir que no podem acceptar amenaces ni xantatges.”

Sigui com sigui, aprofito aquest apunt per repescar alguns textos meus al blog sobre la temàtica (el corrent de la informació és tan accelerat darrerament, que aquest exercici em sembla imperatiu). Lliga amb algunes de les coses que deia el Toni en el seu article.

—- EPÍLEG (si és que un apunt en un blog pot tenir epíleg):

Que si “traïdors”, que si “Duran fot el camp”, que si “passarem llista”, que si “nosaltres sols”…

Canvia d’emissora: un altre independentisme (ja) és possible. Ho veurem avui, espero, a la manifestació del #11set2012. Catalunya, pròxim estat d’Europa. Sí.

Foto: Jaume Lladó.

Històries d'històries, recull d'#storify

L’altre dia pensava: mira, n’has de fer un #storify, d’això. 
La pressa i l’ingovernable allau d’informació (i d’opinions) han convertit aquesta eina 2.0 en imprescindible en el meu dia a dia de blogger. I el blog? És que li he fet el salt? És que estem davant l’enèssim cant d’absoltes a les bitàcores? No. En realitat, Storify és una eina perfecta per al blocaire –wordpress ja n’ofereix una integració, a veure si a Vilaweb també permeten aviat treballar-hi amb facilitat– i ho és perquè permet enriquir les reflexions pròpies amb les d’altres persones organitzant amb més ordre i concert converses i debats d’idees. Ordre i aventura, que canten els Mishima. Però en aquests temps confusos i accelerats, també és convenient una mica de ‘concertació’. Ordre i concert, ni que sigui per variar.

Cadascun d’aquests #storify, ‘històries d’històries’, podrien ser un apunt al blog, fins i tot quan en algun cas contenen més veus que no pas la meva. 

Han nascut a “fora” d’aquest espai personal i gràcies a aportacions de molts, però també pertanyen aquí.  Espero que us donin elements nous per a pensar. Continuem xerrant, on i com sigui.

Aquí teniu els sis #storify del mes d’agost.

* Nota al marge: Storify? L’aplicació que et permet capturar piulades, articles, vídeos i fotos de la xarxa social tot ordenant les diferents peces en una narració pròpia, a la qual es pot afegir text. 

Si l'agost és així d'intens…

… Com serà el setembre? En Sergi Picazo apuntava algunes pistes en el Punt Avui de diumenge. Amb aquest apunt al blog, però, em proposo una cosa una mica més modesta i clarament més informal. Agafar al vol (fins allà on es deixen) dos debats que he mantingut aquests darrers dies a la xarxa sobre el procés de construcció nacional.

El primer és al voltant de la polèmica sobre la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. Diumenge escrivia això a Twitter i FB:

“Dedicada als que hem de convèncer; en positiu; radical i inclusiva; generosa i digna; amb un somriure i tota la tenacitat: la Diada 2012.

“Em sembla una bona notícia si el President del meu país es manifesta a la Diada 2012. Pel pacte fiscal (ell), per la independència (jo). És un problema? No. Hem de ser molts. Més.

“El problema no és si la Diada 2012 té més d’un lema (signe de normalitat), sinó si convertim això en ‘el tema’, oblidant el més important: hem de ser molts. Més. I que ara ha d’anar de veres.”

Aquí i aquí podreu accedir a dues converses sobre el tema amb algunes amistats de FB.

El segon és una anàlisi crítica de l’article “La lucha final de la burguesía catalana”, publicat a El País i revelador de la forma i el fons d’un nou/vell jacobinisme. La peça, parcial i tramposa, va encendre un viu debat a la xarxa, una part del qual vaig capturar en aquest Storify.

(c) Fragment de la il·lustració d’Eulogía Merle que acompanyava l’article a El País. 

#premisnacionals, mirall d'un país sortosament complex

Tornem-hi, amb el paper del castellà en la futura (of course) Catalunya independent. Bona notícia, en tot cas: aflora de nou als diaris i a les xarxes socials el debat sobre el nostre model futur de país, debat necessari i urgent (ja fem tard) que intenta fer camí allunyat de victimismes i essencialismes. Saludablement distanciat dels ‘ismes’ i cada vegada més transversal i divers, aquesta ‘nova’ conversa posada al dia es revela engrescadora, tota una invitació.

Ara ha estat Carles Duarte, director del CONCA, el que ha animat l’intercanvi amb la seva proposta de reinventar el Premi Nacional de Cultura, tot reconeixent alguns dels representants més sòlids de la nostre cultura però que, ai, escriuen en castellà. Per cert, cal llegir l’article que el poeta i avui també gestor cultural feia ahir al diari ARA, i més quan tants l’han comentat i discutit sense ni tan sols haver-lo llegit. 

“Que a Catalunya existeixen premis institucionals exclusivament dedicats al català és lògic, però també és cert que fan la impressió de pertànyer a una cultura resistencialista que ja hauria d’estar superada. Catalunya és una comunitat humana que té la sort de tenir dos idiomes, i ignorar-ne un és senzillament absurd. I encara més greu: fa lleig. Això no exclou que el català continua patint una evidentíssima inferioritat respecte al castellà, i que els esforços de les institucions i la societat civil haurien de dirigir-se a donar suport a l’idioma més feble.” Albert Sánchez Piñol citat ahir a El Punt Avui per Valèria Gaillard.

Sigui com sigui, i com que el debat (“un debat polític, més que no pas cultural”) va més enllà de la serp d’estiu, he decidit de nou a aplegar en un #storify alguns dels arguments que ahir van bullir a la xarxa. Hi he afegit també alguns apunts meus, que crec que casen bé amb el tema.

És una selecció tan personal com incompleta. Espero, tanmateix, que sigui interessant i que en tot cas serveixi (almenys) per descobrir a gent amb coses tan assenyades a dir com les que diu en Martí Adroher.

Hi podeu accedir en aquest enllaç.

Tres apunts: Ainaud de Lasarte i Badalona

L’historiador, advocat, periodista i polític català Josep Maria Ainaud de Lasarte ha mort aquest dijous als 87 anys. Els mitjans i les xarxes socials han fet aflorar dades, cites i valoracions d’interés. L’Ainaud era un home reconegut i estimat: “sempre treballant per una identitat de Catalunya oberta, plural, culta i universalista”, ha subratllat el conseller de Cultura Ferran Mascarell.

Aquest apunt d’urgència és per destacar tres dades, en clau badalonina. Ja hi haurà ocasió de reconèixer la tasca de l’historiador i de glossar-ne la figura amb més profunditat i coneixement. De moment, però, comparteixo algunes informacions oportunes, bé que necessàriament incompletes, per a un dia com avui.

  • Els pares de Josep Maria Ainaud de Lasarte, Manuel Ainaud i Carmen de Lasarte i Karr van viure un temps a Badalona, a principis dels anys vint. Ainaud era artista i pedagog i “lluità tota la vida per un aescola pública, gratuïta, catalana i de qualitat.” Al pis on van viure fins el 1922, situat al carrer Sant Bru, 3, “tractaren la família del mestre Bori i Fontestà, la de Pompeu Fabra i la de Marcel·li Antich; altres companys de Manuel Ainaud també estaven vinculats a Badalona, com els germans Trias i Pujol, metges o Pau Romeva, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança en Català.”. Ho explicava el mateix Josep Maria Ainaud en el número 47/48 del Carrer dels Arbres.
  • L’historiador va jugar un paper clau en la comissió organitzadora de la primera Nit de Santa Llúcia que es va celebrar a Badalona, l’any 1978, a l’Hotel Miramar. Ainaud de Lasarte era l’enllaç d’Òmnium Cultural amb l’organització local de l’esdeveniment literari. Ho explica Edelmir Sancho, exdirector del Museu de Badalona i també implicat en l’esdeveniment. Ainaud de Lasarte va tenir també un paper simbòlic en els actes de la segona edició de la Nit de Santa Llúcia que es va fer a Badalona l’any 2004. Va ser presentant un llibre del pedagòg Joan Soler i Amigó al Saltamartí (la foto que il·lustra aquest apunt i que vaig fer jo mateix, correspon a aquell acte).
  • Ainaud de Lasarte va mantenir estrets i continuats llaços amb Badalona, a través de diferents persones, tot i que destaca la seva col·laboració d’anys amb la Carme Llobet (Amics de la Música, Òmnium Cultural, Rialles).

L’Ainaud, historiador proper, lluitador exigent, home savi, sempre va ser un referent per a la gent d’Òmnium Badalona… i crec que puc parlar en nom de totes les juntes i presidències del quart de segle d’existència de la seu. Ja el trobem a faltar.