Podria dir-ne manifest personal, però és més aviat un intent d’endreçar i compartir alguns pensaments amb l’excusa d’un tema de molta actualitat (vaja, que d’això és del que es tracta en un blog, no?).

La cosa va per aquí:

Com a professional per compte propi, no em sento ni entès ni acompanyat pels sindicats (els grans i els petits, els espanyols i els catalans) i m’incomoda el maniqueisme i les còmodes simplificacions d’una part de l’anomenada ‘esquerra’. Tanmateix, demà faré vaga perquè crec que cal una resposta i perquè, la veritat, encara em sento menys entès i menys acompanyat pel discurs del ‘sí o sí’ de l’ortodòxia política i econòmica d’avui.

Faré vaga, doncs; però lluny de pancartes i de consignes; i de forma una mica solitària, quasi com a gest personal (cosa que no em satisfà gaire, ja ho dic -nota al marge). En tot cas, a alguns els semblarà massa, a altres massa poc.

Al carrer, demà hi haurà crits, empentes, insults i manipulacions a dojo. Previsible. Cortines de fum per impedir que es vegin les potencials alternatives (perquè de moment són, això, potencials) a algunes de les polítiques que avui ens donen per descomptat.

No sé si paga la pena preguntar-se si la vaga servirà de res, ja que això és pressuposar que una aturada d’aquesta mena és la Solució (així en majúscules) a alguna cosa. Malament si esperem això. La vaga és, o pot ser, un instrument més (bé que amb un impacte formidable) per intentar recuperar el lloc que ens pertoca en la conversa sobre el nostre futur i de la qual hem estat foragitats.

Que la vaga com a tal no sigui especialment eficient i que calgui posar-la al dia, que calgui reinventar els nostres instruments de representació política i laboral, que algunes consignes ens sonaran al segle XIX, que en clau de país hi ha alguns temes gens ben abordats en la convocatòria, que els reaccionaris d’un cantó i d’un altre faran per manera de boicotejar la iniciativa… tot això ho podem donar per fet. Però per a mi, cap d’aquestes raons no fa menys important, ni menys urgent, que avui, en el context del que ha passat aquest 2011, calgui dir (i fer) alguna cosa.

No em puc imaginar fer com com si demà fos un dia més, la veritat.

… faré vaga, demà.

Hi he afegit, per cert, el diàleg que ahir van manteir el periodista Toni Soler i el professor Ismael Peña-López (com et presento, Isma?).

Podeu accedir a l’storify en qüestió a través d’aquest enllaç.

Tanmateix, apunto un parell d’idees gens al marge a l’entusiasta apunt meu d’aleshores. Venen a tomb de l’interessant article que Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística, va dedicar dimecres a la peça d’Eduard Voltas.

La primera idea: l’Arenas apunta amb bon criteri que no podem obviar el context polític i històric i que el castellà ha estat i és encara, –malgrat ell mateix, malgrat els seus parlants–, una eina (arma) política de primer ordre. No només això, la desigualtat, nascuda d’una imposició persistent de substitució, és ben viva, encara avui, malauradament. No podem obviar el context, per tant; i hem de garantir, no només que no es fan passes enrera en l’actual ordenament jurídic i normatiu, sinó que ampliem els àmbits d’acció i l’eficiència de les nostres polítiques per aconseguir la plena normalització de la llengua. Com a país, hem de dotar-nos de les eines adients, les normatives i les tècniques (per cert, entre les quals hem excel·lit, gràcies en bona part a la feina de gent com l’Arenas, però també de Voltas).

Ara bé, — segona consideració–, cal pensar a la llarga i mantenir i afinar la visió estratègica. De quina manera volem ser al món? Quin és el nostre valor afegit com a col·lectivitat? Què ens fa competititus i interessants? Aquí és on l’article de Voltas era especialment suggeridor.

Més enllà (que no pas ‘enlloc de’) de la necessària discussió sobre com administrem (lluitem) contra l’agressivitat dels principals partits espanyols, cal articular un debat profund, tan important, segurament, com el que el que es va plantejar al país les primeres dècades del segle passat.

¿Com reconèixer la Catalunya d’avui en un segle tan i tan diferent? De les certeses absolutes a les líquides, de les identitats soles a les identitats compartides, del món de les fronteres al món globalitzat, de l’anar fent a l’acceleració 2.0. Governar el nostre futur, no només defensar-nos. El debat de futur com a instrument de construcció en temps present. Primer independents, després ja veurem, diuen alguns. Segur? Així anem. 

Voltas ens interpel·la a parar la mirada en alguns temes importants: 1) decidir quina mena de país volem ser depèn de nosaltres i això ens convida a superar el victimisme i la superioritat moral tan estèrilment presents en bona part de l’independentisme, 2) la construcció del país no acaba l’endemà de la independència, 3) l’argument de venda basat només en l’economia és massa volàtil i poc sòlid a l’hora de plantejar un projecte nacional, 4) la construcció no es basa en la nostra capacitat d’aconseguir un sí, sinó en la nostra voluntat i habilitat de superar el fals frontisme a Catalunya (i continuem entestats a mirar cap a Euskadi, Bèlgica o Quebec!) amb l’objectiu d’incorporar totes les complicitats al projecte col·lectiu.

Que com diu avui Toni Soler a l’ARA, es tracta d'”entendre que no volem parlar de renúncies mútues sinó de conquestes compartides.”

* Fragment d’un cartell de 2009 d’Òmnium Badalona.