“El govern de Badalona”, explica en Jordi Gonzalo a El Punt del passat dia 21, “podria tancar la televisió i la ràdio locals públiques si no s’aprova un nou consell d’administració.” El PP assegura que no és l’opció que desitjaria, però, segons diu, s’hi veu abocat si l’oposició manté el bloqueig per renovar els consellers. L’1 de gener, –continua explicant El Punt–, entra en vigor el nou pla econòmic i financer que retalla el pressupost de Badalona Comunicació a la meitat. Una situació insostenible, segons el govern local, sense un nou consell d’administració que gestioni les retallades. “Si no es prenen decisions d’ajust general, la plantilla arribarà un moment que no podrà cobrar i no podrem pagar als proveïdors”, declara l’acalde Xavier Garcia Albiol. El PP només té la conformitat de CiU però no ha aconseguit la majoria necessària, ja que “el PSC i Iniciativa no veuen bé la “desproporcionada” majoria del PP en el consell”. Els ecosocialistes, amb bon criteri, també reclamen un consell d’administració més professional i menys polític.

És cert que la cosa fa olor de ‘farol’, però a pocs dies d’acabar l’any, un servei crucial per a la ciutat evidencia la seva vulnerabilitat. Els mitjans locals, escriu encertadament en Jordi Ballesteros, són “una peça imprescindible en el puzzle de la nostra ciutat i de la nostra identitat, una peça bàsica per a garantir la pluralitat i la proximitat de la informació a la que tenim dret.” Poca broma, doncs, que aquí ens hi juguem moltes coses!

• Aquests dies corre per la xarxa una campanya virtual en defensa dels mitjans públics de Badalona. Jo ja hi he donat suport; si voleu, vosaltres també podeu fer-ho aquí.

Firmant per la campanya donem una mica d’escalf a uns professionals que ho estan passant malament, però sobretot ajudem a situar la qüestió dels mitjans públics allà on toca. Aquest no és només un tema de gestió que es pugui resoldre de portes endins; aquest és un tema de ciutat. Ho és ara, ho ha estat sempre. Com fer més amb menys?, es pregunta en Ballesteros. Jo ho diria d’una altra manera i crec que la distinció no és menor: com fer més de forma diferent? I en aquesta “diferència” incorporem-hi el ‘menys’ (obligat, atès el present context), però també la revisió de prioritats i de processos a la cerca d’una major eficiència. 

L’escenari de bloqueig actual està complicant l’abordatge d’un debat important i que, a la ciutat, arrosseguem de fa anys. Com han de ser els mitjans de comunicació públics en una ciutat com Badalona? Això no és només (bé que també) un tema de costos. Hi ha preguntes de pes: podem col·laborar més i millor amb les televisions o mitjans municipals de la comarca? Quines garanties tenen els professionals per fer bé la seva feina sense interferències polítiques? De quina manera podem fer més fluïda relació entre mitjans i ciutadania? Com podem tenir una programació més ben aliniada amb els grans reptes de la ciutat (cohesió social, reactivació econòmica, normalització lingüística…)?

En aquest sentit, m’agrada, i m’anima, que els mateixos professionals de la casa hagin apuntat solucions i propostes de millora. Fa un temps, vaig formar part d’un consell assessor de curtíssima durada: vam dimitir uns pocs mesos després de ser designats pel ple municipal. Aquell consell va apuntar algunes idees, hi ha moltíssima altra gent que podria aportar idees i recomanacions ben útils.

* NOTA AL (NO TANT) MARGE: El PP, malgrat mantenir intacta la seva vigorosa capacitat de comunicació, és dèbil políticament. Ho és al ple municipal i ho és als organismes municipals en els quals, malgrat tenir més pes del que li pertocaria, no té la majoria suficient per fer les reformes de fons. CiU, PSC i ICV-EUiA van divergir en la conformació de l’actual govern, d’acord; no hi tornem, tots vam dir el que ens semblava que havíem de dir. Avancem, en tot cas. Hi ha molts temes en els respectius programes en els quals estan a prop i sobre els quals és possible generar consensos. Hi ha una determinada visió compartida sobre la ciutat Badalona que respon, no ho oblidem!, a la majoria de la ciutadania que va votar; de fet, té majoria absoluta. És veritat que hi ha ferides encara massa tendres, un context nacional que no ajuda i, cert, visions polítiques diferents, en alguns casos (pocs, en àmbit local) irreconciliables. Però hi ha acords i línies d’acció factibles, avui mateix, i que no passen per la moció de censura (aquest és un altre tema). Deixem de queixar-nos del PP, exigim també als partits que conformen l’oposició que actuin a la una i amb visió de ciutat en aquells temes en els quals ens juguem molt més que un ajust del pressupost.

Marcel Riera, polític, editor i poeta de Badalona ha guanyat el 53è Carles Riba, lliurat aquesta nit dins la Nit de Santa Llúcia. Molt content per la notícia, la veritat. Recupero; a l’espera de poder llegir el poemari Llum d’Irlanda, inspirat pels clàssics moderns anglosaxons; dos apunts escrits sobre ell al meu blog/s, al llarg d’aquests darrers anys. El primer apunt ressenya una vetllada poètica que vam fer amb Òmnium i la Sargantana dedicada a Philip Larkin, el desembre de 2009; el segon, que tenia alguna cosa de reivindicació, és la crònica de la presentació del seu anterior poemari l’Edat de Coure, el maig de 2008.

Interessant la pregunta que el regidor del PSC Josep Duran va formular al seu twitter diumenge passat. “No creieu important programar talent de Badalona a casa?” Diferents persones van intentar respondre en 140 caràcters la qüestió proposada per l’exregidor de cultura en el mandat 2003-2007. La conversa mantinguda entre una desena de piuladors l’he endreçat en aquest ‘storify’. Podeu donar-hi un cop d’ull si us ve de gust.

Tanmateix, em quedo amb tres apunts:

1. Fer cultura des d’una administració pública no és només programar noms sinó assegurar un plantejament més ampli. El QUÈ, en efecte, ha de reflectir el batec artístic del territori, però és clau abordar les altres preguntes: ON (de quins espais i equipaments disposem? quines característiques tenen?), COM (quin model de gestió fem servir?, de quina manera comuniquem allò que fem? com prenem les decisions?) i, sobretot, PERQUÈ (amb quin objectiu? per servir a quin model de ciutat?). Responent a la pregunta de Josep Duran, doncs: sí, és important programar talent de Badalona a casa, tot i que crec que aquest no és el principal dels nostres problemes (llegiu: mancances). El que és crític és que mantenim massa qüestions obertes en els altres aspectes, diguem-ne, més estructurals: On, com, perquè? I això s’arrossega de fa anys (o mandats, així, en plural). La Taula de Cultura, aplega diferents entitats de referència a la ciutat i treballa des de fa un parell d’anys per endreçar aquest necessari debat.

2. La marca Badalona és important en clau interna, és clar! Això no obstant… crec que els artistes ‘locals’ són prou coneguts entre els nostres conciutadans (això no vol dir que no es pugin millorar coses, ep!, especialment en la línia de ser més àgils en la detecció i promoció d’aquests actius ‘de casa’). Em sembla més urgent, en canvi, reforçar un altre aspecte de la política de marca i que potser passem per alt. És la idea d’una ciutat que s’ofereix a la resta d’àrea metropolitana com un ‘paquet’ atractiu: no és només les activitats que fa (programa) són també les facilitats d’accés (transport públic, aparcament, horaris adaptats, bona difusió) i els serveis complementaris (restauració, bàsicament). És hora de pensar en clau metropolitana (l’Hospitalet ens porta tants anys d’avantatge, en això…). Hem de fer un esforç per entendre les possibilitats de la cultura com a instrument de reactivació econòmica. 

3. El punt 3 és, en realitat, la síntesi dels dos punts anteriors. Sé que és més fàcil d’escriure que de fer, natualment. Però em fa l’efecte que una bona política hauria de complir tres requisits: a) ha d’estar ben situada en el mapa (que no hem de parlar de públic local, sinó de públic potencial; que cal tenir els horaris dels transports públics i dels aparcaments; que cal saber què es programa i quan a les poblacions veïnes). b) ha d’entendre que la cultura és un acte social que no acaba a la sortida de l’espectacle (que cal garantir les ofertes complementàries, per tant) i finalment, c) ha de garantir que la cultura ha d’estar compromesa amb el territori, ha de ser una eina de cohesió i vertebració, un instrument de transformació, necessàriament obert i inclusiu.

L’any 2006 i 2007, amb Òmnium, vam fer un parell de cicles a la Sargantana, la vella, la del carrer Sant Francesc. Els vam definir amb el nom de ‘Per saber-ne més’. Intentàvem parlar en present de la cultura d’avui, aquí: la nova escena Jazz a Catalunya, l’auge del teatre alternatiu, els reptes del còmic… Era un primer intent de reinventar el paper d’una entitat que, entre altres moltes coses, treballa per la promoció cultural.

És veritat que aquests dos cicles; fets en un format ‘amable’, amb una cervesa a la mà i amb material de suport (uns fulls-resum tipus ‘Verdi’, que potser caldria recuperar algun dia); es van combinar amb les cites –diguem-ne– més convencionals que també formaven part de la programació general de l’entitat en aquell temps.

En tot cas, demostraven l’interès (en realitat, la necessitat) que teníem per a redefinir el paper d’una associació com Òmnium Cultural en una ciutat com la nostra. I així, l’entitat, progressivament, va anar deixant de fer presentacions de llibres i conferències ‘tipus’ per oferir un altre ‘producte’ molt més intencionat. D’alguna manera, deixavem la reacció per la proposta. Les nostres activitats no només havien de parlar de coses ja fetes i acabades sinó de processos, de coses que s’anaven fent; amb dificultats, de mica en mica, precàriament, si voleu; però coses que s’anaven fent. I, gens casualment, utilitzavem/utilitzem aquí i allà la paraula ‘construcció’.

Uns anys després d’aquell ‘Per saber-ne més’, proposavem un altre cicle, el 2009: Converses sobre cultura. En aquest cas la conversa era en forma de diàleg entre gent (principalment) jove i (sempre) emprenedora al voltant de la cultura. Ara recuperem aquell mateix fil, en el primer cicle organitzat dins l’àmbit de cultura de la seu local, del qual formo part amb la Clara Forn, en la coordinació, Màrius Garcia, Albert Navarro i Núria Sadurní.

‘Pistes sobre una cultura en transformació’ és el nom del cicle, que obre aquest vespre, (crec) oportunament Vicent Partal, director de Vilaweb. Continuarem la setmana següent parlant dels nous relats de ciutat amb tres projectes molt diferents, Llefià.net, Desdelamina.net i deBarna. Finalment, tancarem aquesta primera part del cicle parlant de les noves formes de finançament de la cultura, amb la gent de Verkami i en Martí Serra (que també va participar en una d’aquelles primeres convocatòries).

Mantenim, per tant, l’aposta per mostrar la diversitat i la vitalitat de la nostra cultura, en clau de present, amb cura per reconèixer els projectes nous i joves. El ‘patriotisme’ de les coses ben fetes, per petites i modestes que siguin. No el menytinguem mai.