5 blogs de Badalona que (potser) no coneixies

Avui és el Blog Day 2011, una jornada en la qual els bloggers participants recomanen cinc blogs interessants per a les seves audiències. Aquest any, n’he escollit cinc de Badalona, per bé que tots ells tenen també interès fora del terme municipal. En tot cas, em sembla que els cinc blogs recomanats no són encara prou coneguts (o prou reconeguts) entre la badasfera i part de l’estranger. Vet aquí una empenteta.

  1. Alberto Lumbreras: és una sort per a un partit (EUiA, en aquest cas) tenir gent de l’afilada intel·ligència de l’Alberto. Maldekstra kolono (La columna esquerra, en esperanto), permet apropar-se al món de l’esquerra anticapitalista amb una mirada rigorosa, gens sectària i en general, bé que no sempre compartida, sí ben estimulant.
  2. La Tafanera del Saltamartí: fa temps que corre, aquest, amb injusta indiferència. Només se li troba a faltar més regularitat en el repàs sensible i informat per als lletraferits de la ciutat.
  3. Pepe Reis: i aquí un que comença amb moltes ganes, fent bandera del programari lliure i un polèmic post sobre #wifibadalona.
  4. Boatella Cafè: La Dolors es distingeix per un finíssim sentit de la ironia. Menys és més, en uns apunts que juguen amb una aparent frivolitat, però que calen sempre de manera imprevisible.
  5. El Contrapunt badaloní: en Christian Carneado, situat en l’òrbita del PSC, va despuntar passades les eleccions amb diversos anàlisis sobre la Badalona post-22M plens de dades i uns arguments ben contrastats. Veurem què és el que va desgranant de cara al curs que comença.

I a banda dels 5, a continuació una relació d’altres blogs ‘ja més coneguts’ però també molt interessants. Llistats a continuació sense cap ordre especial: els de la Dolors Sabater, Oleguer Serra, Martí Serra, Pep Mita, Andreu Mas, Jordi Ballesteros, Jordi Albaladejo, Carlos Casado, Ismael Peña, Anna Fuster i Daniel Julià, Ferran Falcó, Josep Maria Llagostera, Joan Sansa, Dilluns, Joan GuaschMiquel Estruch, Jordi Crisol, Ferran Pallàs, Albert Lloreta, Lola M. Sala i Laura Garcia. Els de Joan ‘Janquim’ Carreras i Roger Melcior estan, com aquest que llegiu, en ‘procés de reinvenció’. Ah, i finalment , el de la Natalia Touzón, que espero que surti aviat del forn.

Els apunts més llegits aquest mes de juliol


Òmnium 50: La cuina de tot projecte viu

M’agrada que una entitat tan central com Òmnium Cultural celebri els cinquanta anys de vida presentant-se a si mateixa com una conversa, un diàleg en construcció capturat sense principi ni final, en un bar que podria ser a qualsevol ciutat o poble del país però que és a Gràcia, ves. Joel Joan ha mirat de retratar l’associació en tres vídeos (accessibles aquí), i que es presenten avui, a l’Auditori de Barcelona, en l’acte de celebració del mig segle de feina d’Òmnium.

Hi ha una tensió atropellada, en la discussió que mantenen aquest grup de joves en els tres filmets. Els arguments es construeixen i es deconstrueixen a partir de frases entretallades i explosions de rialles. Braços i mans s’expliquen, mentre els ulls brillen amb passió. Això és Òmnium, avui? Aquest guirigall? Gent jove anant de birres?

Hi ha qui critica que el missatge no és clar (més encara, que és contradictori) i que no és prou representatiu, que hi falta gent més gran i que tot plegat no és prou formal, que no fa per una entitat de seny com és Òmnium. I és veritat que no hi ha ordre, però sí el concert mínim sobre el que ha de ser (o hauria de ser) qualsevol procés de construcció nacional: un diàleg apassionat i, en el fons, alegre.

Els vídeos són alguna cosa més que una posada al dia del memorable fragment de l’Auberge Espagnol de Cédric Káplisch. No miren al passat (i és valent, això), miren al futur, però ho fan de forma molt interessant: centren el focus en el present, la cuina de tot projecte viu.

Òmnium viu avui el seu millor moment perquè és l’espai més útil i còmode per conjurar les preguntes necessàries per a, entre molts, i molt diferents, anar bastint el projecte de país.

I és veritat que avui no hem aconseguit la resposta a la majoria de preguntes (i en el vídeo es reconeix, honradament, que n’hi ha moltes d’obertes, de qüestions). El que sí que hem sabut trobar és una actitud. Una manera de fer que sap mostrar fermesa i que exhibeix compromís i rigor i que no oblida que una cultura que creix també ha de saber picar l’ullet.

Felicitats, Òmnium. 50 anys, i tan jove!

Va, sí, fes-ho (del futur del periodisme)

Diu el New York Times el que molts sabíem. L’anunciado en TV d’abans és, avui, un mitjà global en anglès dient coses com: “gent, que no es la quantitat, que és la qualitat”. És obvi, sí, però les obvietats, d’òbvies que són tendeixen a la invisibilitat. Recordem els primers temps de les xarxes socials? Aquella boja cursa per tenir més amics i seguidors que ningú. Confoníem un públic ampli amb el nostre poder d’influència i prescripció. L’equació fallava de totes totes, sí, però i què?, mira, tu, per si de cas… 

Al final, a les xarxes socials no hi funciona res que no funcioni també en la vida, diguem-ne, presencial. Matrix és una bona pel·lícula, però és una pèssima metàfora del nostre món. Hi ha una sola ‘realitat’, avui i aquí i malauradament crec que encara és pertinent recordar-ho. “No, és que jo prefereixo el contacte personal…”, es defensen alguns com si es tractés de propostes excloents. [Continuar llegint l’article a Media.cat, on ha estat publicat originalment]

 

Els engranatges de Badalona en suspensió

Diu l’Enric Juliana d’aquesta foto, que vaig fer fa uns pocs dies a la Rambla. “Els engranatges de Badalona en suspensió”. El cablejat elèctric i les catenàries de la via del tren esdevenen, a Badalona, autèntiques escultures quan es retallen al blau del mar i el cel. Ho va saber veure l’Alfons Soldevila amb la seva esplèndida passera, a Canyadó; i també els arquitectes Poch i Moliner, quan van fer el discutit (i per a mi indiscutible) allargament de la Rambla a Santa Madrona. Hi ha un diàleg molt singular entre natura i indústria al nostre passeig marítim. 

Però crec que en Juliana no va per aquí; o no va per aquí, exactament. El seu comentari es refereix, aventuro, a algun aspecte més intangible i clarament conjunturual. Els engranatges de Badalona en suspensió, diu; i jo m’imagino la ciutat agafant aire, mirant un horitzó de falsos tons pastel. S’inicia un nou cicle, aquí. Davant nostre, el motor al descobert. Desmuntar? Ajustar? Demanar noves peces? Necessitarem enginyers, mecànics i artistes. Perquè la persona que va dissenyar aquestes estructures metàliques, que tant expliquen què som, era una mica de les tres coses.  

 

Els apunts més llegits aquest mes de juny

  1. Badalona, i ara què?
  2. 5 preguntes per als pròxims 4 anys
  3. Discussió sobre el futur alcalde de Badalona: 4 idees
  4. És l’hora de fer endreça
  5. Projecte, projecte, projecte (sobre Badalona i el PP)
  6. En Joan Argenté no ha perdut la poesia
  7. Després del 22M, una valoració (personal)
  8. Accent, manual d’ús
  9. D’això de la samarreta groga
  10. Al final és només gent que s’apropa a l’àgora

5 preguntes per als pròxims 4 anys a Badalona

Lluny de la ciutat, avui. Volgudament. A la cerca de distància, vaig enfilant qüestions que em semblen importants per al mandat que comença, amb Xavier Garcia Albiol (PP) com a alcalde. A continuació, la primera part d’una relació de preguntes, urgents i segurament un pèl desordenades. Les acompanyo d’un prudent assaig de resposta, però obren, volgudament, nous interrogants.

1. Com serà l’oposició, aquests pròxims quatre anys? El pes polític dels tres partits que en formen part té el control total del botó de ‘reset’ (una possibilitat, la d’exercir la moció de censura, que, en principi, ens ha de tranquilitzar però no ho fa perquè difícilment trobaran la manera de fer-la ). Tanmateix, caldrà aliniar voluntats i això no és tan senzill. PSC, CiU i ICV-EUiA arriben molt tocades al ple de constitució i amb una viva desconfiança. S’han plantejat quines són les línies vermelles que el PP no podrà creuar? S’ha acordat un document de mínims, s’ha dibuixat una estratègia? Crec que no. És greu, molt greu. El PP no només ha guanyat en vots i regidors, també en la capacitat d’articular projecte de ciutat.

2. Quins seran els líders que acabaran el mandat? Un dels efectes més devastadors de la victòria del PP és la forma com ha descol·locat una generació al capdavant de la política municipal. Veurem, amb tota probabilitat, com, passat el meridià del mandat (i potser abans, passades les eleccions estatals) hi haurà canvis, ajustos i, potser, el revifament de certs moviments crítics en cadascuna de les formacions polítiques que, a Badalona, no es diuen PP. Una part de la societat civil competirà (i això serà bo) per exercir aquest lideratge.

3. Quants mandats hi haurà en aquest mandat? Vet aquí una altra pregunta de pes. El canvi de cicle que va començar amb les eleccions al Parlament i que ha validat les eleccions municipals obre un període incert i convuls (un nou cicle no substitueix un vell cicle sense, entremig, situar la preceptiva cortina de fum). Vegem alguns dels possibles elements que poden provocar noves aliniacions i que aniran modulant discurs i acció política: per una banda, els congressos de la tardor, i en especial els moviments que comportaran i la forma com això situarà noves i velles peces en els taulells dels partits locals; i les eleccions a l’estat per l’altra. Els opacs i precaris equilibris que han facilitat els acords PP-CiU (Diputació, estabilitat a Barcelona, Generalitat) també podrien fer trontollar l’alcaldia en diversos moments. Com seran aquests ‘nous mandats’ dins el mandat?

4. Hi haurà candidatures de suma en les pròximes municipals per fer front al PP? Arribarem al 2015 amb un PP fort, que haurà aprofitat bé (al capdavall, això forma part del seu full de ruta) la complicitat d’una Espanya amb ganes de ‘restauració’ i que voldrà (necessitarà) demostrar amb Badalona com és una Catalunya compromesa amb el projecte de ‘la roja’. És probable (per sort, no segur) que el PP vegi créixer les seves expectatives electorals aquest mandat. L’indiscutible majoria dels vots de PSC, CiU, ICV-EUiA, més els d’ERC, dins la candidatura de Fem-ho plegats, té un potencial polític enorme: provocarà moviments i aproximacions?. De fet, ja han començat, per bé que subtilment i, naturalment, encara amarats de dol. D’aquestes aproximacions, en sortirà el reforç d’un eix nacional? O un de social? Segurament és aviat per fer aquestes prediccions, però sembla raonable pensar que caldrà variar profundament les estratègies electorals per fer front al PP, que, ja s’ha vist, s’ha vist clarament beneficiat de la fragmentació i la inèrcia de les velles polítiques massa basades en l’hàbit de la desqüalificació i el ‘i jo més’.

5. Col·laboració distant, boicot? governs a l’ombra? Com actuarà la societat civil davant la nova realitat? Veurem un increment dels intents de ‘control’ polític per part dels partits a les associacions? Algunes entitats optaran, legítimament, per la col·laboració distant i crítica (aprofitar subvencions, intentar incidir en les polítiques), però d’altres apostaran pel boicot explícit. Quin paper jugarà aquí la regidoria del districte 1 en mans de CiU. Sense visibles (i en tot cas perilloses) complicitats polítiques, podrà exercir un govern a l’ombra? O aquest s’intentarà vehicular a través de complicitats més còmodes a la Diputació o al mateix govern de la Generalitat. Veurem un consell comarcal més influent? 

 

En propers dies, m’agradaria anar tractant aquestes altres preguntes, al meu blog:
Quina importància tenen, realment, les ‘dues Badalones’ en la política local?
Com serà el govern del PP?
Quins seran els principals temes de la política municipal?
Quina serà la feina de les formacions extraplenàries?

Badalona, i ara què?

Ho ha dit fa una estona el mateix Ferran Falcó al seu Twitter. “Ens votarem a nosaltres i llestos.” Per tant, en Xavier Garcia Albiol, el candidat del Partit Popular que ha jugat amb els arguments de la xenofòbia i el racisme, serà el pròxim alcalde de Badalona, a partir d’aquest dissabte. 

Badalona bull des del dia 22 amb arguments a favor o en contra. I hi ha moltes preguntes a l’aire, encara avui. Aquí teniu un repàs d’urgència que, amb tot, recupera arguments força reposats. 

  • Perquè si bé és veritat que no va prometre exactament que impediria que Xavier Garcia Albiol tingués l’alcaldia; CiU va deixar entendre repetidament (minut 5.15 d’aquesta entrevista) que era garantia ‘contra el PP’ i no va fer res per aclarir el malentès entre molts votants.
  • Perquè si tan terrible va ser governar amb els socialistes, un dels arguments que fan servir els convergents avui per explicar el trencament amb el PSC, ¿per què en Ferran Falcó es mostrava tan satisfet de la feina de govern amb ells durant la campanya i al llarg de quatre anys?
  • Perquè per abordar la crisi, una ciutat pobra i desvetebrada com Badalona necessita un govern amb una majoria àmplia, que representi la majoria de sensibilitats de la ciutat, sense exclusions i sense receptes ‘màgiques’.
  • Perquè Badalona és en realitat el camp base per a un projecte de neutralització nacional i això ho diu algú tan poc ‘sospitós’ de sobrianista com el periodista Enric Juliana.
  • Perquè no hi ha cap raó objectiva –cap– que ens asseguri que un PP a l’oposició és igual a un PP amb majoria absoluta el 2015; i en canvi hi ha tantes raons –igualment subjectives, d’acord– que indicarien que un PP al govern també es pot assegurar una majoria absoluta d’aquí a quatre anys i més portant a la pràctica la segona fase d’un programa definit a Madrid molt temps enrera.
  • Perquè moltes persones i partits –amb representació i sense– haguéssin estat lleals amb un govern amb el repte enorme de liderar un nou projecte de ciutat.
  • Perquè si el criteri és que ha de governar la llista més votada, ¿com és que CiU a El Vendrell pacta amb PxC per impedir l’alcaldia del PSC, guanyador de les eleccions?
  • Perquè aquí tocava un cop de geni, i no seguir el guió previsible del canvi de cromos. I això, per cert, és una crítica a CiU, un partit tan important i amb tanta bona gent (també en Ferran, sí, i tant!), però també al PSC, que, per cert, ara té a les seves mans –és un dir, que el marge polític de Jordi Serra és avui molt escàs– no fer alcalde Xavier Garcia Albiol…

Però en tot cas, ara el que toca és bastir un projecte sòlid per a Badalona, basat en els punts d’acord, en tota aquella feina que vam deixar de fer, imperdonablement, durant massa temps. I en aquesta titànica tasca hi haurem de ser tots, i això inclou CiU, naturalment; i també els votants del PP. En definitiva, crec que ens equivocarem si plantegem aquesta tasca com una resistència. Toca construir, ara. El PP s’ha fet fort precisament en els espais ‘buits’ que hem deixat en el nostre relat de Badalona (i per extensió del país).

Ara el que ens caldrà és, paradoxalement, deixar de parlar del PP. Que no es tracta de fer front a res; es tracta de fer ciutat

Altres apunts relacionats:

+ Discussió sobre el govern de Badalona, 4 conceptes clau.
+ Projecte, projecte, projecte.
+ El PP, fase dos

Discussió sobre el futur alcalde de Badalona: 4 idees clau

Vet aquí un recull d’articles, dels molts que s’han escrit aquests dies al voltant de les negociacions sobre el futur govern municipal a Badalona. Jo vaig escriure la meva opinió, en aquest apunt, però ara m’ha semblat més oportú aplegar en un sol espai algunes de les visions que més m’han interessat aquests dies, ara que inciem una setmana clau. Dissabte, passi el que passi, sabrem qui és l’alcalde de Badalona els pròxims 4 anys. He aprofitat per a destacar mitja dotzena d’articles publicats en diferents mitjans i blogs, tot aplegant-los segons quatre idees (que em semblen) clau. 

El campament base o el futur govern de Badalona com una qüestió de nació i també d’estat: “No hay 26.890 xenófobos en Badalona, ni el hombre del PP es un fascista. Es un frío y tenaz profesional de la política al que le han encargado llevar a cabo un experimento de largo alcance. El campamento base. El demonio de la playa, sin embargo, se ha colado en el laboratorio. No hay una mayoría clara. PSC e ICV suman doce concejales, uno más que el PP. La llave la tiene CiU (cuatro concejales). ¿Qué hará el partido de Artur Mas, el Partit de Catalunya, ante esta operación de Estado?” L’Enric Juliana a La Vanguardia, el 30 de maig. Llegiu sencer aquest article, un clàssic, aquí

“Badalona es la España que viene” Altre cop l’Enric Juliana, uns quants dies més tard (vegeu-lo), el 5 de juny, al mateix mitjà. 

Parlem de pacte? O parlem de canvi? o de com en realitat no hauríem de parlar de ‘front comú’ sinó de ‘projecte comú’: “L’alternativa a un  govern dèbil del PP a la ciutat només pot bastir-se des d’un canvi de paradigma.” Ho deia en Jordi Ballesteros el 27 de maig, el blog del qual m’és imprescindible aquestes setmanes. Podeu llegir l’apunt en aquest enllaç

“Tan difícil seria fer un govern de consens basat en independents o en aquelles persones, a títol individual, on fos fàcil trobar un acord sobre la seva idoneïtat per a tenir una cartera?” L’Ismael Peña-López, fa de firma convidada a badabit.org, el 25 de maig. En aquesta reflexió fa una proposta de govern diferent que és (continua…) 

(…) agosarada, però també interessant i, crec, pertinent. 

Tanmateix, va ser en Pep Mita, el 24 de maig, al seu blog, el primer a dir públicament que potser l’alcaldia havia d’anar al tercer en (permeteu-me) discòrdia. “[Ferran Falcó és proclamat alcalde] El tal Garcia Albiol no arriba al poder. S’explicita que ha estat un pacte de ciutat entre el generós PSC, l’històric i responsable ICV-EUiA i l’agraït CIU. La resta de forces queden perplexes, o sigui: tots –protagonistes o no– comencen a treballar una nova manera de governar Badalona sense interesos partidistes.”

El nou lerrouxisme i quina ha de ser la nostra resposta: “¿Son conscientes los socialistas de que el PP mantiene con el PSC una relación de vasos comunicantes? Montilla y compañía demuestran ceguera, si se dejan llevar por el resentimiento: cada nuevo espacio que ocupe el PP dejará de ocuparlo el PSC. Un PSC decaído y una CiU menos fuerte de lo que parece deberían redoblar esfuerzos para entenderse. La entrada de caballo siciliano del PP les hará daño a ambos. Y el catalanismo que comparten no puede permitirse el lujo de la división interna catalana. Una división identitaria, sentimental, que progresará con el crecimiento del PP en Catalunya. Atención: no se trata de demonizar al PP por hacer lo que cree. Se trata de alertar a CiU y PSC por no coser a las dos almas del país como deben.” L’Antoni Puigverd publicava a La Vanguardia, el 3 de juny, un article de nota

“És evident que votar els seus candidats com a alcaldes legitimaria un discurs de segregació nefast per a Catalunya. Els dotaria de tota mena de recursos per construir una xarxa clientelar, basada en connexions personals i decisions arbitràries. I cediria una plataforma directa a una dreta estatal interessada a rebentar el sobiranisme emergent (com ho intentà amb l’autonomisme fa cent anys fent servir eines similars).” D’aquest nou ‘lerrouxisme’ en parlava, amb encert, en Carles Boix a l’ARA, l’1 de juny, un article, per cert, al qual discutiria moltes (moltísismes) coses. 

“… Cal una gran coalició nacional contra la xenofòbia, combatent-la a ella mateixa, però també les causes que l’han fet aparèixer. El Pacte per la Immigració, un dels millors llegats del tripartit, podria ser-ne una bona base. Pot donar peu a polítiques socials i de regulació del flux migratori, dutes a terme amb la complicitat de les mateixes comunitats de nouvinguts, que en són els primers interessats. Cal afegir-hi, a més, una política de seguretat estricta i eficient. S’ha d’actuar des d’un catalanisme convençut i irrenunciable (que inclou el pacte fiscal: tot això, sense diners, només són paraules). Cal, a més, atacar a fons els punts de fricció, incloent-hi Badalona, abans que Albiol sigui alcalde i el PP, des de la Moncloa, en faci el seu aparador. Badalona és la gran pedra de toc per definir quina mena de país i de societat volem ser.” Ho escrivia en Toni Soler, diumenge 29 de maig, al diari ARA.

La soledat de Badalona o el destí ja està escrit? “Parece que ya es irrevocable. Xavier Garcia Albiol será el nuevo alcalde de Badalona. Para siempre quedará la sospecha entre los ciudadanos de que, más allá del respeto a la lista más votada, Albiol será alcalde a cambio de algo, tal vez los presupuestos en el Parlament o tal vez de compartir el gobierno en la Diputación de Barcelona: en suma, un escalón más en la pugna por alcanzar mayores cuotas de poder al precio que sea y aún a pesar de las promesas hechas.  El candidato del PP ya no estará sólo en la lista de los políticos pragmáticos. En este juego no hay nadie inocente.” El periodista Jaume V. Aroca, deia això al seu blog, 5 de juny. 

Reblava així en Jordi Barbeta a La Vanguardia el mateix dia: “A Badalona han fet tard. Passi el que passi dissabte que ve, el 2015 García Albiol serà elegit o reelegit alcalde amb majoria absoluta. El que no sabem és si Badalona només és el principi d’un altre fenomen.”

I finalment: “Y por eso gobernará Albiol, porque todos hablan de Badalona, pero en realidad a nadie le preocupa seriamente lo que pase en Badalona.” Demolidora, i esperem (encara ho esperem, sí) que no clarivident Pilar Rahola, el dissabte 4 de juny, també a La Vanguardia. Vegeu l’article sencer, aquí.

"És l'hora de fer endreça"

“És hora de fer endreça, de fer autocrítica si hi ha voluntat d’aprendre. De seguir posant en valor la xarxa cívica que resisteix a prova de populismes i demagògies electorals. De repetir-nos, fins que ens ho tornem a creure, que l’origen de cadascú no és mai el problema. De recordar-nos que tant li fa si som de dalt o de baix però aquesta ciutat l’hem de seguir imaginant entre totes i tots.” Eren les paraules del president d’Òmnium Badalona en Marcel Mauri, ahir a la festa del Quedem?, que va tenir lloc a Can Solei. Ara més que mai, i ara més que mai, aquí, en aquesta ciutat, és necessària la mirada tranquil·la i compromesa de la gent d’Òmnium. La fotografia que il·lustra aquest apunt ho diu tot, crec. Diu que això ho resoldrem junts, amb paciència, tenacitat i molta intel·ligència. I també amb un somriure. Perquè és així, com una invitació, que ampliarem la base de persones compromeses amb una ciutat (i per tant amb un país) més just i millor.

+ Per cert, que d’això també en parla la Dolors Sabater al seu blog.