M’ha costat uns dies superar l’aturdiment de la jornada electoral de diumenge i recuperar, o intentar recuperar, l’eloqüència. Toca un apunt de balanç, per bé que potser arriba ja un pèl tard. Tan se val, que si no el faig avui, ja no el faré. 

No ens n’hem sortit en el primer dels objectius que ens havíem marcat com a Fem-ho plegats!, la coalició formada per ERC, Accent, Reagrupament i les JERC. Volíem ser necessaris, incidir en el ple municipal, contribuir com a agents de transformació als grans reptes que té Badalona i fer-ho amb uns plantejaments amplis, rigorosos, possibles, compromesos amb una ciutat pobra i amb tantes desigualtats com la nostra. Continuem compromesos amb aquests objectius, però no els podrem dur a terme des del ple municipal. Ens hem quedat fora. Rotundament. 

Crec que els factors més significatius ha estat la polarització provocada pel vot defensiu contra el PP i que ha afavorit sobretot el PSC com a opció útil per barrar Garcia Albiol i la dispersió independentista, per bé que l’independentisme a Badalona es presentava amb dues propostes molt diferents (cosa que està bé). També hi ha hagut més coses, segur: la precipitació de la nostra proposta, amb poc temps per ampliar base; un ancorament intel·lectual excessiu amb missatges que crec que eren tan pertinents, com complexos per una campanya on el vot emocional ha jugat molt. ERC, ja s’ha vist, no passava tampoc el seu millor cicle, tot i que, paradoxalment, tenia a Badalona el millor candidat possible i una obra feta indiscutible i que, malgrat les assignatures pendents, aprendrem a valorar amb el temps (i aquí faig l’autocrítica pertinent, i de forma pública, a més). 

Tanmateix, com a Fem-ho plegats!, hem ajudat a moure la campanya electoral cap a la necessitat dels consensos i hem situat alguns temes en l’agenda: la cultura com a eina de reactivació econòmica, la idea dels pactes de ciutat, la participació com a instrument per a una política més eficient… Potser hem estat millor ‘lobby’ que candidatura, si em permeteu l’ironia. Sigui com sigui, a Fem-ho plegats ha funcionat un grup de gent amb ganes, i que ha aconseguit fer l’ullet a moltes persones (de moment, no les suficients) que fins al moment no s’havien mobilitzat. Aquí hi ha un material molt interessant per a treballar, a partir d’ara. A Accent ens toca reinventar-nos, segur; i a Fem-ho plegats! trobar el seu lloc en el nou panorama. El trobarà, el trobarem. 

El que està clar és que el compromís amb la ciutat continua. Avui més que mai. (… continua)

Continuem el repàs? 

El PP, assumint com a propis plantejaments racistes i xenòfobs, però també capitalitzant correctament la incertesa davant la crisi i les ganes de canvi, s’ha convertit en la força més votada. Impensable en un municipi on el primer alcalde de la democràcia recuperada va ser en Mario Díaz, comunista; inconcebible en un municipi com Badalona, tan viu, tan alegre, tan divers… tan ric en (sí!) civisme! Però per al PP la xenofobia ha estat l’agressiu argument de venda; darrera vindran altres coses (està escrit, de fa temps). Convertir (ara sí) Badalona com a exemple d’una Catalunya amb l’eix desplaçat cap a Espanya. Ja veuran com darrera els immigrants, venen les classes de català, el desplaçament del marc. Això, que és tan seriós és també, en el fons, molt previsible. Ho explicava el mateix Enric Juliana ahir en una xerrada a Òmnium, i ho recull avui en Jordi Ballesteros. Jo fa uns dies vaig escriure perquè el PP no podia tenir l’alcaldia de Badalona. 

Els socialistes han aguantat, però a costa de polaritzar el vot útil. El seu vot és en usdefructe, és prestat, vaja. Si en són conscients, que no ho sé, hauran de canviaran les seves polítiques i actituds, no els sembla? L’actitud defensiva de Jordi Serra no convida a gaires optimismes. Necessitem un PSC fort i sa, posat al dia. Quin és l’escenari que més pot ajudar a aquesta renovació? Després apunto alguna via. 

El procés de polarització ha fogacitant la resta de forces: CiU n’ha perdut un, contra tot pronòstic després d’una camanya molt agressiva i personalista, en què anava a totes. ICV-EUiA n’ha perdut 2 (i fixeu-vos com són les coses, que fins respira alleugida). La polarització ha tingut un eix democràcia/populisme i un eix catalunya/espanya. Ha castigat especialment les forces més propositives, ergo amb plantejament menys defensius (Fem-ho plegats i, des d’un altre punt de vista, CiU). 

Ferran Falcó alcalde? Amb quatre regidors? En tot cas, n’han parlat en Pep Mita i l’Ismael Peña, amb arguments diferents. És difícil, certament, però el moment actual requereix coratge i imaginació. I és cert que avui CiU pot fer valer que és l’única força al ple municipal amb una idea de ciutat clara i ben argumentada i que també pot atribuir-se un vot de canvi; i que això pot ser aprofitat pel PSC per reinventar-se a fons, inexcusable assignatura pendent. 

Finalment, la CUP s’ha reivindicat merescudament com una opció a tenir en compte i amb un projecte singular (felicitats! per la tendència a l’alça, fruit d’una feina indiscutible i avui ja indiscutida). Tanmateix, crec que, a la ciutat, ha cremat més ponts dels necessaris amb col·lectius i persones properes (i no serà fàcil reconstruir-los). Els Verds han fet gala d’un votant fidel i convençut, mentre que Solidaritat ha debilitat les opcions d’obtenir representació de les dues altres formacions independentistes amb projecte de ciutat. 

Bé, anem-ne parlant.

El PP ha guanyat les eleccions. Com ha assenyalat en Daniel Albalate: ha sumat 26.890 vots amb un discurs irresponsable i xenòfob. Per contra, PSC+CiU+ICV +ERC/Accent/RCat/JERC+CUP n’han aconseguit 43.484. Són les 5 forces que en la seva campanya han deixat clar per activa i per passiva que estaven en contra els plantejaments del senyor Garcia Albiol. El PP ha guanyat les eleccions, sí; és la força política més votada (i no pas per poc). Però el seu plantejament, que és significatiu, no és majoritari, ni al saló de plens ni al carrer. Aquest és un argument relliscós, ho sé; però tots els que diuen que el poble ha parlat: ¿a qui es refereixen, als 26.890 vots del PP o als 43.484 dels que s’han passat la campanya repetint fins a la sacietat que amb la cohesió social no s’hi juga?

Qui de les persones que van votar diumenge no tenia al cap que el que estava en joc era el model de ciutat? Democràcia versus populisme, ras i curt. La polarització entre els dos factors ha estat tan extrema que, en bona part, ha escombrat Esquerra de l’Ajuntament i ha erosionat ICV-EUiA i CiU.

A hores d’ara, s’està decidint qui és l’alcalde de la ciutat. En Ferran Falcó, el líder de CiU a Badalona, sembla que optarà per votar-se ell mateix i no sumar a l’acord de PSC i ICV per evitar un govern xenòfob a la ciutat. En fer-ho, afavorirà la investidura de Xavier Garcia Albiol com a alcalde. (… continua)
Fa temps que molts demanàvem a Ferran Falcó que ens digués què faria en aquest cas. La resposta, calculadament ambigüa, satisfeia les nostres demandes. “Nosaltres ja hem dit que al PP nosaltres no li facilitarem el pas al govern (minut 5:15 en l’entrevista que el 18 de maig es va emetre a Badalona Televisió). Caldria demanar a Ferran Falcó que complís el que va prometre, i que si no ho va prometre (ja saben, allò del tot i que)… perquè no va fer res per aclarir el malentès?

Hi ha arguments legítims i enraonats a favor de deixar governar el PP.

No els comparteixo, però els respecto. Tanmateix, em costa entendre perquè CiU no va plantejar obertament aquesta opció als electors. És clar que de la bona entesa amb el PP en depenen ‘estabilitats’ massa valuoses a Barcelona, al govern de la Generalitat, a la Diputació i, a partir del 2012, molt probablement també al govern de l’estat. Què s’aplicarà, aquí; l’interès del partit o l’interès de la ciutat? 

Hi ha qui diu que aïllar el PP al govern impedirà que Xavier Garcia faci demagògia i que continui mentint des de l’oposició. Un argument vàlid, sinó fos perquè la demagògia i la mentida es poden propagar amb molta més virulència des del govern (vegeu el trist cas del govern del País Valencià).

D’altres diuen que el PP al govern s’enfonsarà sol, que no pot aplicar la majoria de propostes sobre immigració (i és veritat). Però per al PP, la immigració ha estat un vehicle, no pas un objectiu. Veurem un canvi en el to i en les mesures a aplicar, ja ho veuran.

El PP fa temps que treballa per demostrar que pot (i vol) governar a Catalunya, i fa servir Badalona com a exemple.  Excel·leixen en la tasca: han convertit una presència testimonial d’un regidor a una de decisiva, amb 11 edils. La planificació estratègica ha estat, en aquest sentit, exemplar. Per quin motiu hauria de deixar de ser-ho ara que han aconseguit el que volíen? Veurem com en Miguel Jurado, molt actiu durant la campanya, passa a un segon pla i el partit mostra una cara més centrada, fins i tot professional.

No volen governar Badalona, o millor dit, Badalona és un pas necessari en un projecte que la sobrepassa. Volen que la nostra ciutat sigui l’exemple del que el PP podria fer a Catalunya. A la FAES ja han començat a planificar les ‘grans’ inversions que Badalona rebrà a partir del 2012, com a punta de llança del PP a Catalunya.

Finalment, es diu que un govern a tres seria un desgovern, obviant que, segurament, més greu que això seria una oposició desgovernada i sense una línia de treball consensuada. Tan difícil és un govern a tres com una oposició a tres, no els sembla?

Perquè no estem parlant de si és fàcil o difícil, sinó del que toca o no toca.

I crec que ara és el moment de proposar noves solucions als nous problemes. 

Ara toca definir plegats un model de ciutat, un nou ‘exemple’ Badalona. Estem parlant dels compromisos i les accions conjuntes que poden fer els 43.484 votants per convèncer els 26.890 votants del PP que la ciutat és, principalment, un projecte col·lectiu obert i possible. Badalona com a facilitadora d’oportunitats, no com a carreró sense sortida.

Govern ampli (govern a tres, tan de bo hagués pogut ser un govern a 4 o a 5), sí. Però principalment, acords amplis i generosos entre partits, agents socials, societat civil. Projecte, projecte, projecte. El repte ens interpel·la a tots.

M’agradaria dir a en Ferran Falcó, i també a en Carles Sagués o a en Jordi Serra, que la ciutat els farà costat, si ells saben estar a l’altura. Que governi qui governi al capdavant, però que no governin els que, amb el suport de tanta bona gent, volen trencar la convivència.

És que ens hi juguem massa.

Preparant-me per a la jornada de reflexió.

Em sap greu per Badalona, ara toca agrair molts suports i complicitats, reinventar moltes coses i continuar fent l’inexcusable camí. Una oportunitat, segur; un deure, també. 

Aviat, amb més perspectiva, aniré desgranant algunes reflexions.

+ De moment, una reflexió d’urgència, la d’en Pep Mita.

Li hem volgut posar un nom i hem intentat assenyalar-ne els ‘herois’. N’hem volgut descobrir les clavegueres, tot preguntant-nos: a qui afavoreix, tot aquest embolic? Alguns han dit: mira, això s’assembla al principi d’alguna cosa, mentre d’altres han negat amb el cap; que no, que no, que en tot cas és el final. Final i principi fan la novel·la, en tot cas. Molts s’ho han mirat des d’una prudent distància, només per si de cas. Ja està bé, perquè en un munt de tendes malplantades i en les mirades alegres dels que hi habiten per uns dies potser hauran vist compartit un gran desconcert. Una revolució? Potser sí, però no de les que s’amaguen a la ‘sierra’, no de les que ataquen la bastilla, no de les que fan caure un cotxe d’unes escales interminables. Ja fa una setmana i els mitjans continuen publicant notícies formulades com a preguntes: què volen? qui són? quins són els secrets? quins són els aliats? 

I al final, és només la ciutadania que s’apropa a l’agora. La gran plaça. Per això el nom d’aquest moviment ha près el nom de les places on han tingut lloc les acampades: la plaça Catalunya, la plaça del Sol… la plaça Tahir.

El símptoma, (un símptoma més, ja em permetreu) que ‘els temps estan canviant’. Per fi. I que en som protagonistes, des de la plaça, des de l’intangible teclat del nostre smartphone, des des d’una urna pel dret a decidir, des d’una llista del 22M.

La ciutadania que s’apropa a l’àgora. La plaça de tots i totes. Ho havíem oblidat.

Tres coses que hem fet aquesta darrera setmana i que, ens diuen, no hauríem d’haver fet:

1. Reconèixer que ningú té la certesa de res. La nostra aposta per un projecte polític és clara i coherent, però hi ha tantes preguntes a l’aire (les acampades d’aquests dies n’han despertat més, per si no n’hi haguéssin prou) que no ens fa dir res que no ho sabem tot, que la nostra proposta és una invitació, no pas (què més voldríem!) una solució perfecta a res. A mi m’ofereix més seguretat el que dubta que no pas el que crida ‘aquest és el camí’!. I a vosaltres? “Que sembla tan clar que ens equivoquem, com que ho anem a fer”. Aquest fragment d’una cançó de Manel ha encapçalat, de fet, una carta tramesa aquest matí a tot el nostre arxiu de contactes. Que la incertesa del moment ens obligui a afinar la vista, que el dubte esdevingui aliat, que ens faci més precisos, més forts, més crítics.

2. Continuar parlant de bones propostes per a Badalona, fins i tot quan les fan altres partits fer veure que el mandat 2011-2015 haurà de tenir, obligadament, un altre to, una dinàmica de treball i (… continua)

(…) col·laboració més estreta de la que hem tingut fins ara. Ens hi juguem massa: la crisi, a Badalona, plou sobre mullat; i la ciutat té massa assignatures pendents. Els sona allò de “Nous problemes, noves solucions!”? No ens hem cansat de repetir-ho, aquests darrers 15 dies.

3. Preparar-nos amb un somriure per un resultat advers: Ho farem aquesta tarda, a la plaça al sol. El brindis per la independència, n’hem dit. Independència per decidir, independència per construir, independència per ser una societat més justa i interessant. Ens anima la cerca d’un projecte comú, l’ànsia (el deure) de transformar el món on vivim. Des de la nostra ciutat. És clar. Quin lloc millor? En el brindis hem preparat unes ampolles de cava amb un text volgudament irònic (el podeu llegir aquí): hi recomanem la ingesta del líquid alcohòlic en diferents escenaris post 22… en el cas de treure’n 1, 2, 3… o cap. Sigui com sigui, la consigna és la mateixa. Dilluns, més. Que hi ha moltíssima feina a fer.

Tres coses que hem fet i que estic no hauríem d’haver fet (diuen).

Apunts per al penúltim dia de campanya. Tic-tac-tic-tac…

Dimecres, 22h: m’arriben uns versos de l’Argenté. Són una pista que agraeixo. Un bon vers guanya sempre el millor dels articles. Al llarg de la tarda, l’etiqueta #acampadabcn ha cremat a Twitter. Hi ha tantes preguntes que es responen amb 14 paraules… “Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva”.

Dijous, 10h: al Tot, en Jordi Ballesteros escriu un dels millors articles que he llegit en aquesta campanya. Ja fa temps que dic que el blog Hospitabulis és, segurament, la millor bitàcola de la ciutat… Per cert, que en Jordi Ballesteros, no com a cronista i activista (que també) sinó que com a enyorat polític, mereixeria un apunt sencer. Ja hi haurà ocasió. L’article en qüestió el podeu llegir aquí: “Reflexiona sobre si penses estar quatre anys sencers dessntenen-te del què passi a l’Ajuntament, demà que ja ho hauràs votat, o si buscaràs fórmules de participació i seguiment de la política local que donin més valor a la teva vida comunitària”.

Dijous, 12.45h: Passegem una estona pel centre de Badalona amb en Joan Ridao, secretari general d’ERC. Ha fet unes declaracions davant de la casa de la Vila, un emplaçament ben oportú. En Ridao ho té clar: Badalona no pot ser una anomalia, diu. “S’imaginen que després de l’any del 10J i del 10A a Badalona no hi ha representació de l’independentisme a l’Ajuntament? A la tercera ciutat del país?” Compte!

Dijous, 15h: Enviem a la gent de la Xarxa Social de Llefià el qüestionari sobre les tecnologies de la informació (… continua) 

(…) que ens han fet arribar. Estem contents, del document, i més contents encara dels amics que ens acompanyen en aquest projecte i que ens han ajudat a elaborar aquest contingut. D’això, en part, en parla també en Pep Mita, un dels nostres gurús. El poeta badaloní es refereix al projecte Fem-ho plegats d’una manera com m’agrada: l’espai de construcció, en la qual l’aprenentatge mutu esdevé clau. Ell diu que “ja hem guanyat” i, crec que, d’alguna manera, té raó. 

Dijous, 17.30h: Em llegeixo amb calma l’article de la Lola M. Sala, número 9 de la nostra candidatura i incombustible activista. Aquests dies, diferents membres de les joventuts d’Esquerra han fet l’esforç de compartir, en diferents apunts, els seus plantejaments de ciutat. Refrescant, necessari. “És per això que vam decidir deixar enrere un programa de joventut típic i tòpic i per aportar el nostre gra de sorra al programa de la coalició, a cada un dels seus eixos.” Sense complexos, assumint totes les responsabilitats. Recupero allò que deia en Pep Mita… que ja hem guanyat, sí. 

Dijous 20.30: Finalment, enfeinat al despatx, em miro la concentració #acampadabdn a través de les piulades que fan companys com la Pilar Vallès o en Ferran Pallàs. De la mateixa manera, vaig seguint des de la distància la roda de premsa d’Unitat contra el Racisme a la Pau. Hi són en Miquel Estruch i la Lola M. Sala. A més, enganxo a trossos el debat que té lloc a Televisió de Badalona, enregistrat al matí. Em quedo amb aquesta frase d’en Miquel: “El repte els pròxims 4 anys és fer una política participativa. Hem de ser capaços de canviar.” I finalment, i amb tantes interrupcions, m’adono que avui encara em queda una bona estona davant de l’ordinador. Demà, a les 00h acaba la campanya.

Repassem les darreres hores?

Dimarts, 20h: En Joan Manuel Tresserras omple la sala de destil·lació de la fàbrica de l’Anís del Mono. És un dels nostres actes destacats de la campanya, però no exactament l’acte central perquè de fet, no en tenim, d’acte central. Hem plantejat un míting que no és un míting sinó més aviat una conversa tranquil·la, serena, interpel·ladora i suggerent, ben lluny de les consignes de campanya, dels ‘crescendos’ dramàtics i de les inflamades promeses i retrets tan habituals aquests dies. L’exconseller de Cultura comença a parlar de diagnòsis i revisions. En Tresserras situa el seu plantejament a l’inici del camí, no pas al final, que això és un procés, que això s’està fent, encara. A poc a poc, però de forma imparable, molts, cada vegada més… estem construint. “La clau és la majoria social, créixer acumular energia… amb les consignes no n’hi ha prou, cal tenir projectes; amb les consignes a la gent no la podrem convèncer, hem d’oferir una il·lusió, un somni”, planteja. “No cal que s’entusiasmin celebrant derrotes com fem nosaltres, una darrera l’altra. Convidem als nouvinguts en el projecte a compartir l’experiment d’enginyeria social més apassionant que en aquests moments és possible a Europa.” “Sigueu agitadors i agitadores d’aquest projecte per a Badalona i per al país.” Les paraules de Tresserras ja ens acompanyaven abans de ser dites –ell ha estat, de fet, una de les referències del nostre pas a la política, decidit el desembre passat. Però després de ser formulades, avui ens empenyen una mica més fins el diumenge, dia de les eleccions, i fins el dilluns, el dimarts, el dimecres i tots els dies que han de venir. [aquí podeu veure un resum de la conferència i aquí un vídeo de menys de 3 minuts] 

Dimarts, 22h: L’Edgar i la seva família ens esperen al Tariq Badalona. Ens acull una llarga taula. Gent d’Esquerra, de Reagrupament, de les Jerc… i d’Accent. En Miquel no ho veu del tot clar, però és home de picant, i de seguida disfruta amb els currys d’aquest excel·lent establiment del carrer de Baldomer Solà. Acabem passada la mitja nit. Tornem a casa passant entre les ombres de la nit, pel mig de la plaça Pompeu Fabra, un luxe.

Dimecres, 9h: En Joan Carreras ens fa arribar el breu apunt que el politicòleg Edgar Rovira sobre la nostra campanya, “un exemple d’una (continua…)

(…) nova manera de fer política”. La Natalia, que tanta feina està fent aquests dies, somriu feliç tot fent un curt cafè en una Rambla inundada de sol. 

Dimecres, 11h: Amb la diputada Anna Simó visitem una exposició muntada pels veïns de Pomar sobre la història del barri. En l’església de Pomar s’hi van casar els pares. Em miro fotos i intento imaginar com era aquest barri aleshores. Em costa. Diversos veïns del barri van explicant anècdotes i lluites. M’agrada, Pomar. Conec força gent del barri, amb l’Agnès, fa uns anys, vam compartir la impartició d’unes sessions de lectura en català a la biblioteca, dins del projecte Llegir en català és fàcil, promogut per Òmnium Cultural.

Dimecres, 14.30h: El TN obre amb les #acampades. Recupero una comentari que he fet a Marc Prat, al seu FB: “El que està passant ara a la Plaça Catalunya (i a altres llocs) expressa un sentiment que comparteixo… indignació, però també compromís per canviar les coses. Són dies molt intensos, aquests; tan de bo tinguem la distància suficient per entendre el què està passant. La trobo a faltar. I tu? Em sembla que el moviment sorgit del 15M desafia, però en part també acompanya a algunes de les persones (en conec moltes, i no només a la candidatura en la qual figuro) que avui ens presentem a llistes. Som molts que reclamem una manera diferent de fer les coses. Hem de veure com ens situem en el nou mapa de la història, hem de veure com, en aquest context, podem connectar millor persones i idees… Vaja, que hem de veure com convertim la indignació en propostes i projectes de transformació ben organitzats i amb la suficient base social. El repte és enorme i el moviment ‘democràcia real ja’ és, clarament, un aliat.”

[Diari de l’última setmana] Dimarts, 17 de maig: No pensava dir res de la foto que publica l’e-notícies des d’ahir a la tarda. És una foto on se’m veu de lluny, rera una barrera i amb alguna gent més. Miràvem de lluny estant (havíem tingut un petit acte de proximitat just al costat) el míting de Xavier Garcia Albiol a la plaça Trafalgar. Un interès merament antropològic, com precisava el company d’EUiA, Alberto Lumbreras. Van ser poc més de cinc minuts, temps suficent perquè en Daniel Gracia, a la llista del PP a Badalona, capturés la meva imatge en una foto i la customitzés gràcies al photoshop (el corel draw, va precisar ell mateix). “Content que el segon d’ERC assisteixi al míting d’Albiol”, deia en una piulada el mateix diumenge. Una mentida que podia passar per simpàtica en el context proper i informal d’una xarxa social. En uns minuts, jo mateix li responia amb fair play. La cosa, però, va saltar a l’e-notícies l’endemà. Era de preveure. Deia que no pensava dir res de la foto… perquè la seva justificació és tan primeta que no es pot agafar ni amb les pinces més precises.

Però al llarg del dia, alguns amics m’han preguntat divertits per l’embolic? I he pensat que, al capdavall, és una mica estrany tenir un diari de campanya al blog i no parlar d’això. 

Tres consideracions: 

– Trobo que està molt bé anar als actes polítics dels altres partits. És un entrenament, potser també una obligació. La dialèctica es basa en el coneixement i el respecte per les idees de l’altre… fins i tot, com quan és el cas, quan les idees de l’altre no tenen cap respecte per les pròpies i pels drets fonamentals de les persones.

– Tanmateix, jo no estava en aquell míting. Vaig treure-hi el nas, mai més ben dit; i vaig fer algunes piulades denunciant l’aspra realitat del que estava escoltant. La cosa no s’aguanta gaire, no els sembla? Tanmateix, el PP té gana de ‘centralitat’, necessita demostrar que el seu discurs no espanta, que es normalitza. És per això que la Rosa Bertran, coneguda comerciant, s’ha incorporat a la llista, és per això que es juga a l’equívoc de la presència d’un líder independentista en un acte seu. La broma no és gens innocent, ja ho veuen. Fa uns dies en parlava, aquí, d’aquesta ‘segona fase’ en l’estratègia dels conservadors a Badalona.

– I finalment, l’e-notícies. Ai, un mitjà que sabent l’equívoc decideix publicar la notícia i mantenir-la a portada. El mirall deformat –i en el fons insubstancial– d’una manera d’exercir el periodisme.

Sé que potser m’he allargat massa i que el tema no s’ho valia, que ens passem el dia parlant del PP, etcètera. 

PS. Per cert, que ahir van quedar fora de la ‘crònica’ el debat amb els candidats al Cor de Marina, organitzat per Òmnium i el debat sobre seguretat, que va tenir lloc a l’Àgora. Hi vam veure un Miquel Estruch molt segur (fins i tot divertit), amb més autoritat que contundència, i amb un projecte polític que, crec, planteja el camí apropiat. El dels grans consensos de ciutat. Al PP no el ‘guanyarem’ fent fronts, sinó bastint projectes. Entre tots. 

PS II. Demà us explico la conferència del Joan Manuel Tresserras, l’exconseller de cultura, i un dels inspiradors de l’aventura d’Accent. Tindrà lloc a les 20h a l’Anís del Mono.

[Diari de l’última setmana]  Dilluns, 16 de maig: A les vuit del matí, ja estem a lloc. Reunió de la permanent d’Accent, una rutina nova i per sort temporal; imprescidible en campanya, quan tot canvia cada dia i cal ajustar el rumb amb la tècnica més difícil, la que lliga ofici i intuïció. Fa fresqueta, a la terrassa de l’Agnès, i un tímid sol, quasi diríem que optimista. Hem estat els primers, jo i la Natalia. Olor de cafè, cafè de tota la vida, sens càpsula. Què tenim avui? apunta l’Oleguer. Sempre comencem així. Revisem agenda, apuntem conceptes, arguments… intentem veure com podem transmetre a més gent la il·lusió i el compromís que ens inspiren. Avui és un dia intens. La permanent acaba puntual. Són les nou en punt. 

Amb la Natalia, poc després, i ja amb en Miquel Estruch, el número 1 i líder d’ERC, amb qui compartim candidatura, discutim al bar del Círcol com enfocarem la roda de premsa sobre economia. A les 10 i poc els deixo acabant d’afinar què diran, i com. A mi em substitueix la Pilar, il·lusionada, ràpida, valenta. Faig cap al despatx: tinc molta feina a la taula. Sóc un professional que treballa pel meu compte: assessoro organitzacions i institucions sobre temes estratègics i de comunicació. I no, no m’he pogut agafar els dies de permís que les persones amb contracte poden disposar quan figuren en una llista electoral. Ja està bé. Em fa tocar de peus a terra. Però és cansat, la veritat; i compto els dies que queden fins al final de la campanya per poder recuperar un horari més normal i posar-me al dia, amb l’agenda professional.

Van passant les hores del matí: tinc un ull al correu i l’altre al Twitter (naturalment). Passada la primera setmana de campanya… estem contents. Hem presentat propostes noves cada dia. Cada dia. Avui també.

A mitja tarda, tocarà fer una trobada per acabar de plantejar els dos debats del nostre candidat. Vam fer molta feina el cap de setmana, per sort i avui serà qüestió d’acabar subratllar quatre temes i ordenar bé els papers. A les 19, convidats per Òmnium Cultural i El Punt, al Cor de Marina; a les 23.30 a TV3, a l’Àgora.

Demà, més. 

* Logo autor de Propagandart.