Cinc blogs per descobrir

Blog Day 2009

Avui 31 d’agost és el Blog Day: aquests són els meus cinc blogs recomanats segons les normes de participació d’aquest esdeveniment mundial. Hi ha tants blogs interessants… però he hagut d’acotar la meva selecció a cinc. He decidit enllaçar a blogs amics que es mouen a la xarxa amb discreció (bé que amb eloqüent qualitat) i que, per tant, potser no coneixeu. Si el Dia del Blog és la gran festa de la blogosfera jo, avui, em permeto venir acompanyat d’alguns amics. Crec que us agradaran.

Mao al balneari de Battle Creek

Llegeixo a Reuters un d’aquells titulars que justifiquen el manteniment d’un blog. “China has banned electro-shock therapy as a treatment for internet addiction” (la Xina ha prohibit la teràpia de l’electroshock com a tractament de l’addicció a internet). Una notícia singularment seductora, entre la innocentada i l’afilada descripció social. La redacció de la nota és exasperantment correcta (a l’estil del despatx informatiu anglosaxó) però al cosa dóna per a molt. De fet, se’n podrien fer desenes d’apunts en incomptables blogs. Però vaja, aquí va el meu, d’apunt, en forma de ràpida noteta. El promotor dels tractaments és un tal Doctor Yan Yongxin, també conegut com a ‘Uncle Yang’. El ‘tiet’ en qüestió té cura d’un camp d’internament, portat marcialment, a la manera Han, relacionant grotescament dos escenaris que, d’alguna estranya manera, tampoc sorprèn tant veure junts: el de la revolució cultural de Mao i el de la bogeria puritana del balneari de Battle Creek.

Vas escrivint amb el mòbil… i caus per un forat!

L’Alexa Longueira, una noia nordamericana de quinze anys, estava escrivint un sms mentre caminava pel Victory Boulevard, d’Staten Island. Anava fent tan tranquila, fatalment atreta per la inquietant foscor que havia deixat al descobert una ‘tapa’ de serveis aixecada al mig del carrer. Algú devia estar reparant una conducció, o supervisant algun tram de clavegueres. Tan se val. L’Alexa va caure pel forat, a mig escriure una ‘n’, amb un xisclet mut, i en una sola mil·lèssima de segon es va enfadar (qui gosava destorbar-la?), es va espantar (el vertígen de la caiguda lliure no et deixa indiferent) i, finalment, va reflexionar: del diàleg sempre difícil entre virtualitat i realitat, de la futilitat de les nostres passes, del sentit de l’expressió ‘tocar de peus a terra’… Els pobres treballadors que van veure caure l’adolescent als seus peus anavien dient ‘I’m sorry, I’m sorry, I’m sorry’ i a dalt, rera aquell puntet de llum, la mare que xisclava, mentre dubtava si marcar el número de l’advocat o de l’ambulància. Pel que sembla, i segons denuncia la família, encara hi ha una bamba perduda en el putrefacte forat, però l’Alexa està bé. Així ho diu almenys la notícia de The Wired, que en cita una de MSBCN.

De qui és allò que escrius?

“Lentament, en el camí de tornar les coses a lloc (tot comprovant que no hi ha un lloc per cada cosa ni una cosa per cada lloc).” Ho escrivia dissabte passat al meu twitter i en uns pocs minuts la sempre activa Trina Milán en feia un RT. Un RT? Aquesta sigla prové de Re-Tweet; l’acció de reenviar, tot citant-ne la font, un dels comentaris de 140 caràcters que alimenten aquesta comunitat virtual. És una forma ràpida i eficient de compartir coneixement, d’aflorar coses interessants en la boca dels seus autors per portar-los a un nou públic. És més que un acte de generositat; això implicaria l’acte de concedir el favor i és més que això… és un acte de aprenentatge solidari. Que això és la xarxa, avui. La suma dels centenars de twits que hom llegeix al dia conformen un corpus dinàmic, molt viu (la funció de RT encara ho fa més evident, això) i que vinculem a la curiositat, la reflexió, la quotidianitat i la informació. No es poca cosa. El meu twitt, en ser publicat va deixar de ser meu. Això passa amb tot: una cançó, un poema, una pel·lícula. Només que aquí ‘passa’ més ràpid, l’experiència envigorida per la tensió de la immediatesa. La meva reflexió va esdevenir també la reflexió dels seus lectors. El que jo volia dir amb “el lent camí de tornar les coses a lloc” deu ser força diferent al que li devia suggerir a la Trina. I ja és això. La frase era meva, i després seva. I finalment de ningú. I entre aquest post i aquell twitt han passat una bona colla de dies. I enmig hi ha hagut molts més twits, RT: enllaços intercanviats, informació difosa, pensaments contrastats… el corrent imparable dels que comparteixen a temps real. 

Contrastos a l'Ateneu

Les fotos continuen explicant moltes coses: ahir dissabte una vintenta de blocaires de procedència molt diversa ens vam trobar en la tertúlia a l’Ateneu Barcelonès que, (sobretot) per mitjà de Guillem Carbonell, mantenim regularment amb el nom d’Ateneuesfera. En una sala llarga i fosca i entre la pols ben portada de milers de llibres, silenciós tresor present (i no sé si llunyà) de la cultura del segle XX, vam parlar de Facebook, Twitter, Flickr i no sé quantes coses més, amb iphones i pda diverses damunt la taula. El contrast entre un i altre món era un pèl obvi i fàcil –en el fons, d’acord, les fronteres entre la cultura del paper i la virtual no sempre són tan absolutes–, però el context, la ‘foto’ amb la qual començava aquest apunt, oferia una ironia irresistible.

Foto: Guillem Carbonell.

Perdent intimitat en favor del bé comú

Potser un dia caldrà que obri una categoria en aquest bloc que digui Facebook, perquè resulta que aquest gegant amb peus de fang; seductor i enigmàtic en totes les seves formes, impossibles de comptar, de seguir; em genera, dia si, dia també, pensaments i idees que em ve de gust consignar. Avui prenc prestada una curta reflexió d’una amiga, la Clara Forn. Diu en el seu estatus de Facebook, visible ara mateix per als seus amics i contactes: “perdent la intimitat en favor del bé comú, o el progrés, o per la pèrdua del valor de la vida privada”. M’agrada això de perdre la intimitat pel bé comú, és una idea interessant, un bon titular. Però no hi estic gaire d’acord. Al Facebook tothom perd la intimitat que vol perdre, i la vida privada… es veu clarament envigorida. Però vaja, ja sé per on va la Clara: el Facebook, en efecte, implica un canvi en la manera com gestionem la intimitat i això genera disfuncions i malsentesos varis, bé que també algunes troballes i felices coincidències.

Obama a Barcelona, amb la motxilla a l'esquena

El fragment que reprodueixo a continuació, i que he traduït expressament amb més il·lusió que ofici, està extret de les pàgines 301 i 303 de l’edició de ‘Dreams from my father’, publicada per  Canongate i publicada per Barack Obama l’any 1995. El 44è president dels Estats Units explica el seu viatge a Europa, l’any 1988, previ a la seva estada a l’Àfrica, cercant les arrels del seu pare kenià. Dins el seu itinerari europeu va fer una curta estada a Barcelona. Segons explica en el llibre, va ser unes hores a la capital de Catalunya, amb la motxilla a l’esquena, acompanyant un jove temporer senegalès que havia conegut en el viatge en autocar, provinent de Madrid. El record de la seva caminada cap a les Rambles serveix a Obama per reflexionar sobre la identitat i la emigració. (continua)

“Durant tres setmanes, vaig viatjar sol, d’una banda i a l’altra d’Europa. Vaig fer servir l’autobús i el tren, principalment; sempre amb la guia a les mans. (…) Al cap de la primera setmana, però, vaig adonar-me que m’havia equivocat. No era que Europa no fos un continent bonic… de fet, tot era una mica com m’ho havia imaginat. Només que no era ‘meu’. Em vaig sentir com si estés visquent una aventura romàntica per compte d’altri. La meva història inacabada es va interposar entre la meva mirada i els llocs que vaig visitar, com si fos una gran vidriera. Vaig començar a sospitar que la meva parada a Europa era en realitat un més dels ajornaments que jo mateix m’havia anat posant al camí abans d’enfrontarme al meu vell pare. (…) Seria aquest viatge a Kenia allò que ompliria la meva buidor? Els meus amics de Chicago així ho creien. Seria com a Roots (Raíces), un pelegrinatge. Per a ells, també per a mi, Àfrica era una idea més que un lloc real, una nova terra promesa, plena de tradicions ancestrals i paisatges increïbles, lluites nobles i tambors llunyans. Amb el benefici de la distància, ens miràvem Àfrica amb una emoció selectiva, el mateix tipus d’emoció que jo potser deparava al meu pare. Què podia passar un cop superada la distància que ens separava d’aquella idea? M’agradava pensar que la llibertat em faria lliure, però… i si m’equivocava? Què passaria si la veritat em decepcionava i la mort del meu pare no significava res? I si l’únic que em lligava a ell o a l’Àfrica era un nom, un tipus de sang, el menyspreu d’un home blanc?

“(…) Em va venir al cap el record d’un africà que vaig conèixer mentre viatjava per Espanya… vet aquí un altre home a la carretera, com jo. Esperava l’autobús de nit en un bar de carretera, entre Madrid i Barcelona. Mentre jo acabava de jugar una partida de billar, que havia començat mentre feia temps abans no vingués el vehicle, aquell africà va  apropar-se’m abillat amb un jersei prim de llana. És com si hagués sortit d’enlloc. Em va preguntar si em podia convidar a un cafè. No parlava anglès i el seu espanyol no era molt millor que el meu, però tenia el somriure sol·licit i la urgència d’algú que necessitava companya. Al bar mateix em va explicar que venia de Senegal, i que estava atravessant el país buscant feina de temporer. (…) Vam acabar viatjant cap Barcelona plegats: cap dels dos va parlar gaire, i recordo que ell intentava explicar-mes els acudits en espanyol del programa de de televisió que es podia seguir en l’aparell de l’autocar. Abans de l’alba, vam arribar a la ciutat, depositats en una vella estació d’autobusos. (…)

“El seu nom? No puc ni recordar-lo, només que era un altre home afamat lluny de casa, un altre dels molts infants de les antigues colònies –algerians, indis, paquistanesos…- que recorria les barricades dels seus antics amos, protagonitzant una atropellada i arriscada invasió. Però mentre caminavem direcció a Les Rambles, em vaig sentir com si el conegués tan bé com, de fet, podia conèixer qualsevol home. Encara que proveníem de dos llocs oposats, estavem fent un viatge similar. Quan finalment ens vam separar, em vaig quedar parat al carrer una bona estona, mentre em mirava la seva imatge desgarbada que s’anava fent petita fins desaparèixer. Una part de mi desitjava poder anar amb ell i viure una vida de carreteres obertes i matinades blaves; una altra part assumia que aquest desig era també una aventura romàntica, una idea, tan parcial com la imatge del meu vell pare o de l’Àfrica. Em vaig adonar, finalment, que aquest home de Senegal que m’havia convidat a cafè i m’havia ofert aigua era ben real, i que, de fet, potser representava com ningú tot allò que tots, d’alguna manera, tenim dret a esperar: una trobada casual, una història compartida, un gest amable. “

 

 

 


Foto: Vint anys després de la seva primera visita a Europa, Barack Obama va fer el seu mulitudinari míting al parc de Tiergarten a Berlín el 24 de juliol. 

 

L'Ateneuesfera, una mena d'oasi

Dissabte, a l’Ateneu Barcelonès, va tenir lloc una trobada de blocaires, la qual, sembla que no pugui ser d’una altra manera, es fa conèixer com a Ateneuesfera. Malgrat que la tertúlia va desenvolupar-se en l’ambient cordial i assenyat que és propi a la institució que l’acollia i al tarannà dels seus membres, vam sortir de la trobada sense un posicionament clar: escrivim Ateneuesfera o Ateneusfera? Vam parlar de coses més importants que aquesta ‘e’ desamparada, però crec que la pregunta exemplifica bé el to de la reunió, entre irònic i entranyable, al capdavall, ben proper. Era la primera vegada, que hi treia el nas, i ho feia convidat per en Guillem Carbonell, autor del millor pols de Barcelona a la xarxa, citat pel mateix Quim Monzó. Em va agradar conèixer personalment bloggers que segueixo, com en Miquel Saumell, el Ràdar de Sarrià; la Sílvia Cobo, la Lolacomomola; en Marc Roca, en Marcús veí de can Vilaweb; i la Núria Masdeu. I també descobrir-ne d’altres, com en Janquim, en Toni Bernat o en David Rodríguez. Tot un plaer, això de confessar-se públicament al voltant de les addiccions 2.0. Tot un consol això de poder deixar anar ‘a tu també et passa?’ amb la tranquil·litat que no seràs mirat com un extraterrestre. Al sortir de la trobada, el corrent imparable de compradors en el qual es converteix aquesta part de Barcelona el dissabte a la tarda em va prendre sense que hi pogués fer res. L’Ateneuesfera és, com l’Ateneu, un oasi privilegiat, pensava, camí de Portaferrissa, entre centenars d’àvids compradors…

FOTO: Guillem Carbonell.

El Facebook irromp a la vida associativa de Badalona

El Facebook ha revolucionat el món d’internet. Aquest lloc web per a usuaris registrats (és gratuït) aplega més de 100 milions de persones i permet l’intercanvi de fotografies, vídeos i informació diversa. Badalona i algunes de les seves entitats i col·lectius més actius l’han començat a utilitzar amb intensitat aquestes darreres setmanes. Un nou exemple de la societat civil 2.0, que anem perfilant entre tots. De moment, els grans absents són els partits polítics de la ciutat, bé que alguns regidors (Ferran Falcó, Josep Pera, Àlex Mañas, Carles Sagués, etc) tenen presència a l’immensa xarxa. Avui ho explica Vilaweb Badalona. Al meu delicious trobareu una petita selecció de les pàgines citades en l’article.