Georges Clooney és l’amic americà. Els europeus, en la seva cara hi veiem reflectida una elegància tranquil·la i homologable. El gust per la història que es projecta en el laberint de llambordes que són algunes de les nostres ciutats, plaer condensat en un petit espresso (nespresso, volia dir)… vaja, aquella idea més fàcil de sublimar que de realitzar: ser, senzillament; i deixar passar el riu de la gent, assegut en un racó discret de la plaça. L’actor, productor i director té de fa uns anys una magnífica mansió al nord d’Itàlia. I així és com ens agrada imaginar-lo, l’americà més europeu, caminant pels carrers que s’assemblen als nostres carrers. ‘És la més europea de les ciutats americanes’, diem nosaltres quan volem elogiar Nova York, o San Francisco.

Clooney, com a productor, torna a les cartelleres amb El Americano, un thriller existencialista (ejem) i que, és clar, promet més del que dóna. És una pel·lícula interessant, aquesta. En el ritme; en la manera com el director, Anton Corbijn, juga amb uns paisatges notables, que empetiteixen els personatges; i en la qual el nostre actor excel·leix –i això no era fàcil, perquè és la seva marca de fàbrica– sense regalar ni un sol dels seus somriures. Però el film s’encarcara un pèl per culpa d’una pomposa voluntat de trascendència.

Curiosament (o no), el retrat d’aquest assassí a sou en un cul-de-sac de la seva carrera té força a veure amb la darrera pel·lícula de Clooney com a actor, Up in the air, de Jason Reitman. Allà Clooney també interpretava un assassí a sou, en aquest cas un executiu especialitzat a ‘liquidar’ empreses i empleats per compte d’altri. També aquell personatge mirava de salvar-se en les corbes d’una dona, sense gaire èxit. Up in the air, més natural, més sincera, avança alguns dels temes que es recuperen després a El Americano: la duresa de les relacions laborals, la crueltat d’un sistema que ens converteix en peces, i de la nostra dificultat per a sortir-ne sense excessives rascades… Up in the air, amb la seva sintaxi made in Hollywood però sense renunciar a una fina intel·ligència, és més reeixida, potser perquè no li cal disfressar-se d’una cosa que no és… Los Angeles és una ciutat interessant i recomanable, i no s’assembla a cap de les nostres ciutats.