Espanya fa dies que ha marcat el gol. El gol es diu ‘bon rotllo’ i capacitat d’empatia. El gol és haver repensat el caspós nacionalisme de sempre, militaritzat i rude, per convertir-lo en un eslógan de suma i optimisme, civil i cortès. Aquest gol no l’han marcat als alemanys; que ells, rai, tenen un país que és encara motor d’Europa; el gol ens l’han marcat a nosaltres, que no hem renovat discurs.
Continuem celebrant derrotes, nosaltres; continuem discutint l’accent i la qualitat de la llengua dels nostres polítics tot exigint no sé quin grau de puresa; continuem cremant líders amb exigència antropòfaga, com si en tinguéssim tants per triar! El producte que venem pot estar carregat de raons -de fet, està carregat de raons-, però posa de mal humor. Al capdavall, a qui li interessen les ‘batalletes’ d’un perdedor? A aquestes altures, la nostra incapacitat per vendre’ns en positiu comença a vorejar el virtuosisme. La selecció espanyola mereixia guanyar perquè és la que ha jugat millor… bé, si, d’acord, és clar. Però qui parla de futbol, en realitat? Espanya ha guanyat també fora del terreny de joc.
Ara, si em permeteu la metàfora, la pilota és al nostre camp. Ja és vist que els partits de futbol (també) es guanyen en el camp de les idees. I les idees que guanyen avui són les que ens fan somriure. Així, aparquem per una estona la batalla d’Almansa i la II República als llibres d’història. Aquesta és la lliçó. Cal renovar-se. Què hem de renovar? De quina manera? La resposta a aquestes dues preguntes determina el camí que cal prendre amb més convenciment a partir d’ara, al marge d’emprenyamentes i depressions. Els espanyols ja s’han posat en marxa. El partit d’ahir demostra que de moment no els va pas malament. Deixem de lamentar-nos i, ni que sigui per variar, mirem d’anar endavant? ‘Podemos‘, que diuen ells.
PUBLICAT EL 30 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
Totalment d’acord Oriol. Les raons argumentades serveixen per convècer a una part, però hi ha una altre ampli sector de la societat que requereix altres estímuls. Aquests dos tipus de discursos són complementaris i, probablement, no únics. Cal doncs obrir noves vies i, a ser possible, que no sigui a remolc del que facin els espanyols. Hi ha una pila d’idees i propostes més enllà dels canals de televisió gestionats per Madrid. A ells els hi ha funcionat a la perfecció traduir el “Yes, we can” de l’Obama, a veure si el catalanisme és capaç d’oferir una alternativa més original i engrescadora…
Ja és això, Oriol,ja és això.
Hi ha qui sap fer la feina i qui no hi ha manera que encerti d’una vegada amb allò de l’excel·lència.
Ara, els ineptes som nosaltres, nosaltres com a País.
No som capaços de crear producte i, sense producte, on vols que anem? La marca “Catalunya” jo no és marca de prestigi i això és culpa de tots plegats, no només els polítics.
Si no ens hi posem ben posats, no tenim res a pelar.
Melodramàtic!
Si Alemanya hagués guanyat (i ja no dic una hipotètica Catalunya), l’enrenou hauria estat bastant més considerable.
No n’hi ha per tant, ni és símbol de res.
Ohhhh… He de reconèixer que aquest ens abstracte i manipulador que és diu ESPAÑA CAÑÍ em va segrestar dissabte a la nit, i davant una cerveseta a la plaça de sa constitució de St. Francesc Xavier a la illa de Formentera vaig disfrutar del segon partit de futbol que havia vist a la meva vida, i que em va fer bollir la sang. Vaig riure molt, envoltada de formenterencs -la majoria- i alguns alemanys silenciosos… El meu company català del nord-nord no estava molt convençut de poder disfrutar sense ‘remilgos patriotics’ del triomf espanyol, fins que de sobte va apareixer el primer anunci de la mitja part ‘La Caixa. Orgulloso patrocinador de la selección española’ Òstia, si és la meua selecció es va dir… I va poder disfrutar de la tercera canya i la segona part sense cap remordiment de consciència…. ‘Podemos?’