Començaré pel final. Els títols de crèdit que tanquen ‘La sombra del poder‘ (State of Play), de Kevin Macdonald, estan sobreimpresos en unes imatges que mostren el procés d’impressió d’un diari. És un homenatge explícit (i també una mica candorós) a l’anomenat quart poder i el seu paper vigilant, una picada d’ull als mitjans d’abans. Aquest, el de la premsa, és un dels temes de fons d’aquest thriller sòlid, protagonitzat per Russell Crowe (perfecte, com sempre), Ben Affleck (el millor paper de la seva carrera) i Robin Wright Penn (guapa i interessant, quina novetat!). La investigació d’un prestigiós però molt singular periodista del Globe sobre un tema de corrupció política al Washington d’avui s’entrecreua amb les noves maneres maldestres i apressades de Della Frye, la periodista de la secció digital del diari que interpreta Rachell McAdams. Fent servir amb encert alguns dels recursos de les ‘buddy movies’, els guionistes fan col·laborar la ‘nova’ i la ‘vella’ escola, ajudats per un Crowe que no carrega de paternalisme la seva intepretació. La manera com el film descriu l’univers 2.0 ha generat força polèmica a les diverses ‘blogosferes’. I, en efecte, és superficial i injusta… sobretot si s’agafa al peu de la lletra. Però en realitat, el film està més interessat a mostrar-nos el procés d’aprenentatge d’una jove professional i les dificultats del periodisme d’investigació en empreses de comunicació en crisi (no només crisi ecònomica)… més que no pas a denunciar les limitacions del periodisme a internet.

Hi ha temes de pes, en aquesta producció. El suspens es combina en bona part del film amb reflexions interessants sobre els lobbys de les indústries de la guerra, el paper dels mitjans i la crisi, l’eròtica del poder… El millor d’State of play és la seriositat amb la qual es pren els personatges en la primera part del film, la manera com se’ns presenta un triangle interessantíssim, format per tres amics de joventut, que uns anys després d’haver viscut una apassionada i fosca relació es troben immersos en una conspiració política d’alta volada. El pitjor: que en els últims minuts, la lògica del thriller acaba atropellant la lògica del personatge, la lògica del discurs. I tot plegat es precipita i el film acaba amb un parell d’escenes molt forçades, per no dir incomprensibles. El desenllaç fa perdre altura a la proposta. Un regust agredolç, finalment. Hagués pogut ser una gran pel·lícula, aquesta.