El millor de The Spirit és el pròleg i l’epíleg: un text en off en la qual el superheroi protagonista exposa una declaració d’amor a la ciutat, a la seva ciutat. És un text preciós, despesperat, d’un fatalisme quasi mitològic. L’asfalt i les façanes sense cara, totes les promeses dels aparadors brillants, la decepció en el carreró sense sortida. Aquest és el cos, ell, the Spirit, l’ànima. Com pot estimar una noia, el nostre superheroi? És possible estimar una part del propi cos per damunt de l’altra? The Spirit no pot estimar una persona, n’estima moltes, les estima totes. És un Déu; com el seu contrari, The Octopuss no pot odiar una sola persona, les odia totes, les desprecia tant que ha après a ‘fabricar-les’ per poder aixafar-les quan li vingui de gust, són només puntets en una fotografia, com aquelles personetes de les quals se’n reia Orson Welles en el paper del malvat Harry Lime des de dalt de la nòria del Pratter, a The Third Man. Ell també és un Déu, un Déu temible, més de l’antic testament. La baralla inicial al fangar del port és molt reveladora: The Spirit i Octopuss es barallen d’esma sabent que cap d’ells pot guanyar l’altre… és una distracció o és un càstig? La manera com la pel·lícula s’aproxima a la sobrenaturalitat és molt interessant. Frank Miller ha propiciat el salt al cinema de l’heroi emascarat, figura referencial en el món del còmic, creada per Will Eisner i ha aportat la seva espectacular factura gràfica. El film, amb tot, ha rebut un comprensible (bé que també un pèl injust) atac de la crítica nordamericana perquè és molt irregular i té escenes que són incomprensibles. Pel que fa a la interpretació… l’Eva Mendes et treu la respiració, però no pas per la seva interpretació; la Paz Vega fa el ridicul cada minut que està en pantalla, i en Sammuel L. Jackson la meitat del temps que el veiem. En Gabriel Macht, que encarna The Spirit, és invisible. Només l’Scarlett Johanson convenç amb un paper idiotament encantador i demostra, de nou, que és una actriu com Hollywood mereix.