Les coses que em posen trist, i que es poden dir: la música disco; una nevera buida; una casa amb tots els llums oberts (i, seguidament, una casa amb tots els llums tancats); la gent que fa llistes (i creu que amb això n’hi ha prou); els brindis mulitudinaris; la cara d’en Peter Sellers quan li explota el fort al principi de El guateque; el metro el diumenge a la tarda; la camamilla de sobre; quan la Deborah Kerr no pot arribar a la seva cita a l’Empire State; les corbates amb el nus ja preparat; l’últim paràgraf del Raïm de la Ira; arribar a una ciutat de nit; que els Beatles dediquessin una cançó a una Michelle que no existia (només perquè el nom els sonava bé); una tassa de cafè sense el seu platet; l’intrincable (i incomprensible) bosc tropical; les botigues a punt de tancar; els farmacèutics quan et miren a través de la ‘rejilla’; les sabates gastades; els passadissos llargs; quan l’Annie Hall surt de l’Annie Hall mentre fa l’amor, els gossos de la pluja que cantava en Tom Waits, els cinturons i els bolsos a joc, les ‘rancheras’, les marques blanques (tot i que això estic aprenent a superar-ho), quan la Rachel i en Ross es casen a las Vegas  amb un bigoti pintat a la cara (i després no val), els gots de plàstic, els cotxes massa nets, el claqué… o no saber claqué (no ho tinc clar), una platja sense petxines per recollir… i que de tots els balcons, només una persona, va veure la Flora marxar.