Dilluns, en algun despatx de Madrid, algú obrirà el diari i somriurà satisfet davant dels crits capturats en una foto, a Arenys de Munt. El ‘problema’ català reduït a un enfrontament d’irreductibles extrems; de ‘radicales’, per prendre l’exprsessió gens innocent dels mitjans espanyols. Perquè això de la independència fa soroll, i crispa, i porta a empentes, o sinó a coses pitjors, que fins i tot ha tret les àguiles al carrer. Les persones que no coneguin la realitat del nostre país, pensaran que dos no es barallen si un no vol mentre es pregunten ¿on és el que ha de separar els dos nanos enganxats en la baralla al pati de l’escola? Dilluns, de cara a bona part d’Espanya i potser també per a alguns dels nostres conciutadans, l’independentisme haurà estat immortalitzat jugant al joc de contraris amb el falangisme. I això no és així. Perquè la consulta d’Arenys no és per la independència, és per la democràcia; perquè per cada ‘feixista’, hi ha milers de demòcrates i perquè, principalment, aquesta no és una discussió d’extrems. Vegem: un partit –ejem!– que no representa ni un 0,01% d’Arenys, coartarà la llibertat dels vilatans a dir el que pensen (no a fer el que pensen, que la diferència no és menor). La Falange no és més que una caterva de llunàtics però ha guanyat un protagonisme sobredimensionat, i més quan el que ha impulsat els promotors de la consulta respon a l’anhel de moltíssimes persones i té una traducció polític rotunda. Però la foto, ai las, mostrarà només dos que es barallen. I aquest és un missatge gens innocent, el dels extrems irreconciliables, en un moment en el que l’independentisme es normalitza com a opció política plausible i cívica. La Falange és, per tant, un instrument al servei del gran fotògraf, el que fixa la normalitat. Queixem-nos, enfadem-nos… clar. Però no oblidem que la realitat es fa així, fixant imatges en la retina. Apuntem-nos a un curs de fotografia. Però ràpid, eh?