Ha mort Aretha Franklin (obituari al NY Times), veu poderosa i immersible del rock’n’roll (versió soul), referent majúscul d’una doble presa de consciència, ajudant a assajar una nova manera de ser dona i de ser negra. Young, Gifted and Black, com en la cançó de Nina Simone, q ella tan bé versionà.

Per a molts és només la cantant del Respect però sense desmerèixer la cançó, l’Aretha és MOLT més. Té una llarga carrera discogràfica q es podria resumir en quatre (així, fent-ho ràpid):

1️⃣ Segell Columbia: endreçada i controlada etapa crooner, lligada tocs de gospel i jazz.

2️⃣ Els 13 anys amb l’Atlantic i Jerry Wexler, sense ni un disco dolent. Aquí va creixent l’artista i no només la intèrpret; al final de la dècada, produccions amb Quincy Jones i Curtis Mayfield, més agosarades. Entre les meves predileccions 67, 72, 73, 74 i 76.

3️⃣ L’etapa Arista, molt vuitantera, potser la menys personal, un pèl desorientada, molt sintetitzada (era l’època); però amb algun repunt (85, amb Who’s zoomin’ Who i 86 amb Aretha).

4️⃣ 90’s i actualitat: dispersa i més prescindible però amb tocs d’interès: 98, 03, 11.

L’Aretha no era només una veu bonica, era una ARTISTASSA. Indòmita, elegant, respectada i amb una mirada molt personal, com d’autora (encara que va composar poc; excepcions notables: Think, Spirit in the diari, Rock Steady o Day Dreaming…). És un pou (feliçment) sense fons.

“When you feelin’ real low
Here’s a great truth you should remember and know
That you’re young, gifted, and black
You got your soul intact, oh, and that’s a fact.” [vídeo]

Descansa en pau, Aretha Franklin.